Los Anarquistas De Casas Viejas

Dominació i resistència: el cas del l’anarquisme

Eric Hobsbawn1 i Jerome Mintz2, en els textos que es tracten en el present assaig on exposen l’episodi històric de Casas Viejas, difereixen molt en el seu anàlisi del moviment revolucionari.

Mintz caracteritza el moviment anarquista com revitalitzant, que aposta pel creixement i canvi individuals, que requereix lluitar constantment per laperfecció social i un esforç considerable per aconseguir una reeducació de la societat en els valors que proclama. Hobsbawn qüestiona la falta d’ambicions del moviment, afirmant que no cerca un món nou i perfecte; que espera a que els canvis sobrevinguin, sense més, sense necessitat d’estratègia, lluita o paciència. Segons Hobsbawn, el fenomen de Casas Viejas, és protagonitzat per personesprepolítiques (són analfabets, desconeguts –no ha sorgit cap pensador ni teòric important-) que no saben expressar les seves inquietuds revolucionàries. Inquietuds que no dubta en catalogar d’endèmiques i epidèmiques (quan sorgien actes violents).

Eric Hobsbawm, Rebeldes primitivos, capítol V. “Milenarismo (II): Los anarquistas andaluzes,” pàgines 117-143. 2 Jerome Mintz, Los anarquistas de Casas Viejas,pàgines 11-17, 21-33, 128-143, 187-203, 286-319, 355389.


Al seu parer, els anarquistes eren justos en coneixements, pobres en capital cultural, i més aviat el que caracteritzava la seva ideologia eren les creences. Així, manté que la militància a l’anarquisme va proliferar perquè la “ideologia” de la revolució era “utòpica, mil·lenària i apocalíptica” (Hobsbawn 1983: 140), epítets queindiquen irracionalitat (apropant el moviment a la religió).

Hobsbawn erròniament basa “l’organització” anarquista en relacions de parentiu (però el moviment proclamava la fraternitat internacional) i limita la seva revolució a la circunscripció del seu territori (quan els anarquistes de Casas Viejas s’intentaven coordinar amb altres regions).

Per ell es tractava d’un moviment social arcaic irevolucionari primitiu, destinat a un fracàs perenne per falta d’”adaptació pràctica a condicions modernes” (Hobsbawn 1983 : 143), i per la poca disciplina, desorganització i falta d’ideologia. Aquesta visió, la podem assimilar al concepte d’orientalisme perquè es planteja l’existència de mancances per ser com l’Estat que ell coneix i que ell defensa, organitzat i amb estructura (no eludirem la posiciómarxista de l’historiador). presentava fissures però el

Mintz també reconeix que l’anarquisme considera un gran ideal que condemna injustícies i proclama “veritats essencials”. A diferència del text eminentment teòric de Hobsbawn, Mintz presenta una investigació de camp, aportant rigorositat a l’estudi (l’objectivitat es fa més palesa, defugint de prejudicis que distorsionen la realitat).Mintz no interpreta la història a través de la pròpia experiència, formació i valors (que poden distar molt dels protagonistes), i es limita a escoltar les experiències personals i plasmar les idees dels anarquistes sense interpretar-les. Interpretacions que, sovint des d’una visió marcadament etnocentrista, donen com a resultat l’alteració de la realitat, passant per la incomprensió, el desprestigii, fins i tot, el rebuig. Hobsbawn, però, encadena una sèrie de qualificatius com “primitius, mil·lenaris, prepolítics” que situen el seu pensament i interpretació en un aparent estat de superioritat. La seva retòrica està lluny de la realitat del pensament de les persones individuals anarquistes. Mintz mostra patiments dels anarquistes de Casas Viejas, reflexant la repressió que patia qualsevolamenaça pel govern, i l’anarquisme amenaçava l’Estat per tenir un poder real. Hobsbawn obvia que van ser víctimes, atribuint tota culpabilitat del fracàs al propi moviment titllat d’ingenu, per ser una lluita inútil. L’Estat, doncs, gosa d’immunitat i justificació (parla de suïcidi i no d’assassinats).


La fi del moviment de Casas Viejas no només va ser fruit d’una falta d’organització o...