Mausoleu de jaume i - tarragona

Història del mausoleu

Als inicis del segle XX es projectà la construcció d'un mausoleu per acollir les despulles del rei que es trobaven a l'interior de la Catedral de Tarragona, i des de l'any 1992 està ubicat en un dels patis de l'ajuntament de la ciutat. Hem volgut ressenyar-lo per la seva monumentalitat, per la seva singularitat com una de les més importants mostres del modernisme català,i perquè al llarg de la seva història, s'ha proposat col·locar-lo en diversos llocs de la ciutat, com a monument al més gran dels reis de la Corona catalano-aragonesa.
Els antecedents de la construcció del mausoleu els trobem a l'any 1835, quan es profanaren les tombes reials de Poblet i s'escamparen pel temple les despulles dels monarques. Mossèn Antoni Serret, rector de l'Espluga de Francolí,les va recollir i va identificar les que podrien pertànyer a Jaume I per la seva grandària, basant-se en la crònica de Bernat Desclot que deia que el rei era major que altre hom un palm. Les restes foren custodiades a l'església de Sant Miquel de l'Espluga, després al Govern Civil de Tarragona i finalment, passaren a la capella del Corpus Christi de la catedral. Aleshores, aprofitant fragments depanteons de Poblet, es feu una tomba per acollir el suposat cos de Jaume I que es col·locà el 7 d'octubre de 1856 al rerecor. Es volia construir un altre sarcòfag per la resta de despulles reials, però de moment es guardaren en una urna de fusta a la capella del Corpus.
Cinquanta anys després la Comissió de Fetes de l'Ajuntament, la Comissió de Monuments de Tarragona i la Societat Arqueològica,promogueren la construcció del segon sarcòfag, tal com queda reflectit a l'acta de la Comissió de Monuments, del dia 5 de maig de 1906, on es va proposar “el traslado a sitio decoroso de los restos de los reyes de Aragón, reinas e infantes, procedentes de los Panteones reales de Poblet, a cual fin podria construirse un sarcófago que hiciera pendant con el existente en la Catedral que guarda losrestos del rey D. Jaime I, también de aquella procedencia”. L'acta també diu que s'hauria de “solicitar la oportuna autorización para realizar por cuenta del Estado el sarcófago que se interesa”.
Quan la subvenció de l'Estat fou aprovada, se li encomanà l'obra a Lluís Domènech i Montaner. L'any 1908 l'arquitecte va presentar un projecte per construir dos panteons, que es col·locarien al creuer de lacatedral. Ni l'Arquebisbe ni el Capítol no acceptaren l'emplaçament i, després d'un ampli debat, va prevaler l'opinió de l'Arquebisbe, de fer un sol panteó, el del rei Jaume, i situar-lo al rerecor, simètricament al ja existent. L'any 1912 s'anuncià que el mausoleu de Jaume I podria estar dins la capella del Baptisteri, metre que les altres despulles reials anirien al sarcòfag que aleshoresacollia les del Conqueridor. No es va acceptar tampoc aquesta nova ubicació, ni la de la capella de Santa Llúcia que es va proposar posteriorment. A la premsa de l'època es pot fer un seguiment de la polèmica sobre l'emplaçament i de les crítiques a l'estil modernista del mausoleu que, segons els seus detractors, quedava molt lluny dela senzillesa i la serenitat clàssiques.
El 1923 morí Domènech iMontaner i el seu fill, Pere Domènech i Roura, es feu càrrec d'acabar l'obra. L'any següent arribaren a Tarragona les primeres peces i sembla ser que el 1927 ja estarien quasi totes llestes; el 10 de gener d'aquell any el marbrista Narcís Gosch i Boix escrigué una carta demanant la liquidació dels treballs que se li devien. Aquest escultor, veritable autor material del monument, seguia reclamant el1930 el cobrament dels treballs i les despeses d'emmagatzematge al seu taller de Barcelona; lamentablement, encara es va veure obligat a demanar – sense cap resultat positiu – la resta del pagament en una darrera carta de 25 d'agost de 1936, ja esclatada la guerra, que va adreçar al president de la Generalitat, perquè suposava que l'Estat havia traspassat al govern català el pressupost de l'obra....