Melanie klein

La identificació projectiva i la formació del món intern
La formació del Superjò
Freud considerava el símptoma neuròtic com a resultat d’una defensa davant l’angoixa neuròtica originada perles amenaces provinents del Superjò. Aquest fet va condicionar l’estudi de la neurosi ja que semblava que aquesta era producte d’un Superjò hostil.
Freud creia que la formació del Superjò eraconseqüència de la resolució del Complex d’Edip cap a l’edat de 4-5 anys. Posteriorment Klein va demostrar que ja existia un Superjò anterior a aquesta edat. La diferència principal era que el Superjòmés tardà del que parlava Freud originava sentiments de culpa (propi d’adults normals)mentre que el Superjò més precoç de Klein produïa terror i ansietat extrema (més propi del pacient neuròtic)Klein va arribar a la conclusió que aquest Superjò tan cruel existent durant els primers anys de vida era conseqüència d’un conjunt d’experiències i fantasies inconscients carregades de pulsions.Els impulsos d’odi i destrucció que el nen experimenta com a amenaces cap a la seva pròpia existència són projectats cap a l’exterior per tal que deixin de formar part del Self i passin aformar part d’objectes externs que tolera més fàcilment per no sentir-los dins seu .
Els principals objectes de projecció en aquest primers anys de vida són els pares. La posterior introjecciód’aquests pares externs forma el primitiu i sever Superjò.
_El clivellament i el desenvolupament primerenc del món dels objectes interns_
Per a Klein el prototipus d’objecte intern és elSuperjò. L’objecte intern es forma a partir d’un procés que inclou dues etapes: 1) la projecció d’impulsos d’odi i destrucció dins d’un objecte extern; 2)la introjecció d’aquest objecte.
La projecciód’impuls d’odi i destrucció dins l’objecte origina l’objecte dolent mentre que la projecció d’impuls d’amor converteix l’objecte en bo i per tan alleugeridor de la tensió. Klein introdueix el...