Poder obrero en argentina

Recensió de l’article : Poder Obrero en Argentina. La reinvención de la cultura del trabajo.

Per : Joel Díaz Braña

La crisi econòmica argentina de 2001 ha donat lloc a un ressorgiment de lalluita obrera, tot i que aquest resorgiment no s’ha traslladat als moviments socials, que s’han anat dividint o renunciant a la lluita directa.
Al contrari que durant la crisi argentina dels anys 90,quan les reivindicacions eren específiques per aconseguir subsidis d’atur, la lluita obrera argentina ha donat lloc des de 2001 a un moviment més ambiciós que cerca la millora de condicions delstreballadors en tots els àmbits. I ho han fet amb les armes històriques com les vagues, el sabotejament i posterior control de fàbriques per mitjà de la democràcia directa.

Aquestes noves iniciativeshan donat lloc a una xarxa sòlida de solidaritat i autogestió, les bases d’una nova cultura obrera. Vegem-ne els principals exemples:

Els treballadors del metro:

Ja durant la dictadura, lescondicions laborals delst treballadors del metro no eren bones, treballaven 7 hores diàries (una hora més que abans de la dictadura). Amb l’arribada de Menem al poder i la privatització del metro, elstreballadors van passar a treballar 8 hores al dia, cobrant menys i amb més de la meitat de la plantilla acomiadada.
Això va donar lloc, a finals dels 90, els treballadors del metro van utilitzar lescomissions autònomes dins del sindicat UTA , molt rovellat i burocratitzat, per a començar una lluita lenta en base a l’organització horitzontal i la democràcia directa. L’any 2004, després de moltesmobilitzacions per sorpresa i l’acció directa dels líders sindicals, aconseguien la jornada laboral de 6 hores. Un any més tard, un augment salarial del 44% a través de importants vagues generals.També al llarg dels anys 90 es va legislar en matèria laboral afavorint la flexibiltzació d’horaris de manera que, tot i que la jornada màxima era de 8 hores, els treballadors en treballa de 10 a 12....