Postpublicidad últimos capitulos


POSTPUBLICIDAD
Reflexiones sobre una nueva cultura publicitaria en la era digital
Daniel Solana










1. Publicidad Conversada
Aquest capítol està compost per tretze apartats
Dos voces
Aquest apartat parla sobre la veu de les marques, es a dir, com parlen les marques. Hi ha dos tipus de veus la veu corporativa i la veu de la publicitat. La veu corporativa és la quees pot veure en els comunicats interns d’una companyia, o en els textos institucionals, es fa publica en moments especials, com quan l’anunciant descobreix, per exemple, un problema de fabricació en un dels seus productes i publica un anunci en premsa. El to que s’acostuma a fer servir es greu, sec i solemne. Es tracta d’un llenguatge universal, comú a totes les empreses amb el qual vol no deixarveure el menor signe de personalitat diferenciadora ni cap tret humà.
Les companyies saben que el llenguatge corporatiu no és el més adequat per a dirigir-se als seus compradors potencials, per tant les companyies adopten una segona veu, la de la publicitat.
En el seu moment va ser un pas revolucionari. Les empreses van deixar de parlar amb to fred i autoritari i van arribar els publicistes elsquals feien servir les seves armes per fer la veu publicitària, seduint amb les paraules. Frases que són suposadament enginyoses que intenten impressionar, commoure, convèncer d’alguna cosa o transmetre una idea a través de recursos, com la metàfora per exemple.
El to és més amistós i cordial, més fresc.
Avui en dia la veu de la publicitat ja és un llenguatge desgastat però els publicitarisel continuen fent servir. Quan s’intenta, des d’una agència, canviar-ho els clients no ho perceben com a trets característics de la veu publicitària i s’inquieten. No creuen que un text que no sembli publicitari pugui ser un bon text publicitari.
Va ser llavors quan va néixer la publicitat moderna.





La divertida voz de la publicidad
En aquest apartat fa referència amb com eltractament de la publicitat, des de un punt humorístic i de burla, pot arribar a fer efecte sobre l’audiència.
Posa d’exemple el programa de Carrusel Deportivo. En aquets programa els mateixos periodistes i locutors els que interpreten els anuncis a temps real. Les falques són cantades per ells mateixos, fent servir música enganxosa, fins i tot els convidats es sumen molts cops al espectacle.
Elprograma recita les excel·lències dels productes que anuncien, molt cops productes molt poc agraïts com per exemple marca de ciment. Els periodistes exageren el llenguatge publicitari fins el punt de transformar la publicitat en una divertida paròdia i amb això aconsegueixen captar l’atenció de l’audiència.
Ha pujat tant el to histriònic de les seves intervencions publicitàries que fins i tot avegades el missatge publicitari es perd entre els seus riures. No importa perquè la fórmula funciona. Exageren i s’enriuen del llenguatge publicitari i això fa divertir-se a l’audiència. I això a les marques els hi agrada perquè gracies a Carrusel Deportivo aconsegueixen popularitat i la popularitat es més fàcil traduir-la en vendes.

Distancias
En aquest apartat et parla sobre la distància quehi ha entre les marques i les persones. Els anunciants en són plenament conscients d’aquesta distància però segueix sense escurçar-se.
Algunes de les marques reaccionen a aquest fet llançant campanyes corporatives que mostren els trets més humans de la vida de la gent. Spots emocionals. Però això no les humanitza perquè la seva veu segueix sent una veu en off que narra l’escena des de ladistància. Les marques són superlatives.
Marques i persones no parlen el mateix idioma. Per això ens xoca quan una marca com per exemple la marca britànica de sucs, Innocents, als seus packs l’anunciant ens adverteix que la beguda pot contenir gnoms de jardí. Això no ens sembla que sigui un text publicitari sinó una provocació. Es més ni tan sols les marques que es dirigeixen als més joves parlen com...