Presocràtics I Platò

cs i platòPERSOCRÀTICS
NAIXEMENT DE LA PREGUNTA FILISÒFICA
Els primers intents d’explicar el món es donen en els mites (mythos) com la Elíada i l’odissea d’Homer, que són relats tradicionals que expliquen de forma narrativa els grans temes de la vida que es regeixen per les formes ocultes dominades per deus i herois, també subjectes a destins que escapen a l’explicació racional.
Els primersfilòsofs (que sorgien a Milet al S.VI a.C degut a una sèrie de circumstàncies socials i culturals) comencen a estar insatisfets amb les explicacions mítiques (cosmogonia) i busquen una raó interna que regeixi un món (cosmos) amb un ordre lògic (logos). Intenten trobar un principi fonamental de tot (arché) que hagi donat lloc a la pluralitat aparent i canviant de les coses, un origen, substrat detot canvi i causa explicativa de tot canvi o transformació, impertorbable. Conceben la natura (physis) com el conjunt de tots els éssers engendrats, vius o no, com allò del que prové ‘’tot el que és’’.
Les fonts dels textos presocràtics són essencialment les cites i mencions que altres autors han fet posteriorment de les seves altres.
ESCOLA DE MILET (primera escola filosòfica de la historia)Tales: (S.VII – VI aC, Milet , jònica) considerat el primer filòsof existent. Per a ell, el principi fonamental de tot (arché) és l’aigua, idea que por semblar trivial i propera al mite. Arriba a aquesta convicció per tres raons:
* L’aigua ens envolta per tot arreu.
* Allò que transmet la vida (semen) és líquid (semen té la mateixa arrel que ‘’semilla”).
* L’aigua és l’element més bàsicde tots els éssers humans.
Aneximandre: (S.VI a.C, Milet) possiblement deixeble de Tales. Comença a suggerir una idea d’ordre en el procés de la realitat. Troba objeccions a la resposta de Tales (contrarietat del foc i l’aigua, aigua limitada pel sòlid) que indiquen que el principi fonamental no pot ser un element determinat, sinó indeterminat, il·limitat, indiferenciat, que tota la realitatprocedeix d’ell i la conforma la multiplicitat del cosmos. Quan les coses “moren” retornen a aquest principi (l’anomena àpeion en comptes d’arché). Aquest fet obre la porta del mon abstracte.
Anaxímenes: (s. VI a.C, Milet) possible deixeble d’Anaximandre, astrònom. Considerava l’aire com a principi fonamental de totes les coses, que es indefinit però concret. Tota la realitat prové d’ell, percombinació de l’aire amb la terra, el foc i l’aire regeix la multiplicitat del cosmos.

Pitàgores: (s. VII a.C, Gamos, Grècia) possiblement deixeble d’Anaximandre. Fou el primer en autodenominar-se filòsof i definir filosofia com a passió per el saber. Les seves idees estan íntimament connectades a l’escola pitagòrica que va fundar a la magna Grècia. El concepte d’arché entra en crisi (si la substanciaes mòbil, no pot ser permanent, i tampoc pot actuar com a substrat), això condueix als pitagòrics a la seva recerca d’un autèntic arché permanent. Creuen que les matemàtiques (ciència que van fer progressar) eren el principi fonamental dels essers, del que existeix i canvia contínuament (son els logos de la physis). El numero es estable, permanent i anterior a totes les coses, i veuen en ells lesraons de proporcionalitat i harmonia.
L’escola pitagòrica era molt rígida. Els pitagòrics van ser expulsat i perseguits (pel seu elitisme, ressentiment de Piló, que no va ser admès).
Heràclit: (s. VI a.C, d’Efes) sobrenom de “el foc”, s’expressava amb aforismes. Fonts per conèixe’l: cites de Plató, Aristòtil, Diògenes... Sosté que l’arché és el foc, element màximament inestable dins de laphysis, que es transforma en aigua, aire i terra. Afirmava que “tot flueix” i està en moviment constant, cosa que significa que res no por arribar mai a ser igual a si mateix (nega el principi lògic d’identitat i existència de les coses). Per garantir una relativa estabilitat de les coses, afirmava l’existència d’una guerra de contraris. Aquesta constant mutació esta regida per un logos. El saber...