Quincenas

Unitat 1 LA REVOLUCIÓ LIBERAL (1808 – 1874)

1.La Constitució de 1812 i la Restauració absolutista.
Inici de l’Edat Contemporània: finals segle XVIII – XIX inicis. A Europa, ho marca, políticament, la Revolució Francesa (1789).

S. XVIII – XIX regnava a Espanya Carles IV (dinastia borbònica) : 1788 – 1808. Trasbalsat pels fets revolucionaris.
Els primers consellers del rei erenil·lustrats* que simpatitzaven la idea de posar fi a la societat estamental*i no qüestionaven gens l’absolutisme de la monarquia.
L’execució a la guillotina del rei francés Lluís XVI al 1793 va transformar la desconfiança en hostilitat oberta. Carles IV declarà la guerra a la República Francesa, com la majoria de les monarquies europees. El conflicte entre Espanya i França es va localitzar enterritorio català (Cerdanya, Rosselló, Val d’Aran i l’Empordà): Guerra Gran (1793 – 1795).
L’exèrcit enviat per Manuel Godoy (primer ministre de Carles IV), contra els francesos va ser derrotat. Es va crear a Girona una Junta que organitzà, finançà i dirigí amb recursos catalans la contraofensiva española durant la resta del conflicte. La pau de Basilea (1795) posà fi a la guerra i es va donar pas aun período de 13 anys de pau i acords entre França i Espanya.
1.1 La guerra de la Independència (del Francès).
Un dels acords va ser el tractat de Fontainebleau (1807), signat per Godoy i Napoleó, qui el seu objectiu era repartir Portugal i les extenses possessions ultramarines que tenia. Van començar entrant pels Pirineus amb les tropes franceses. No pretenia ocupar només Portugal; també totala península Ibèrica,on establiria un regne titella al capdavant: el seu germà Josep Bonaparte.
L’estratègia politicomilitar de Napoleó controlava 4 punts bàsics: Madrid, Barcelona, Cadis i Lisboa.
Les intencions invasores de Napoleó es van fer evidents, i Godoy va ser capaç de convèncer la família reial que es traslladés a Sevilla per fugir, si calia, cap a Amèrica. El pla va ser consideratofensiu per una part de la Cort: al març de 1808 provocar un motí a Aranjuez, que estaba instigat pel príncep Ferran (hereu de la Corona) que ocupà el tron el 19/03/1808. Aquest motí mostrava la decadència i debilitat de la monarquia española: pare i fill disputaven el tron (on Napoleó dur a terme l’arbitratge) mentre les tropes franceses ocupaven punts estratègics de la península.
Davant delpanorama, Napoleó accelerà els plans per a Espanya. Convocà Carles IV i Ferran VII a Baiona, on els va forçar a abdicar a favor del seu germà Josep Bonaparte. Una assemblea de notables espanyols aprovava una constitució lliurada que proclamava Josep I rei legítim d’Espanya.
Cortesans il·lustres van veure la possibilitat de treure el país del buit de poder, duënt a terme les reformes il·lustradesi liberals sense comptar amb els sectors conservadors. Els col·laboradors de Josep I rebien el nom d’afrancesats, que van ser el seu principal suport en els seus 6 anys de regnat (1808 – 1813).
La situación política no es va consolidar. 2/5/1808 aixecament popular a Madrid, estès a altres ciutats españoles; els revoltats no acceptaven el nou rei i es van anar constituïnt arreu dels territorisd’Espanya unes Juntes integrades.
Paral·lelament, part de l’exèrcit espanyol es reorganitzà per fer front a les tropes franceses; van formar partides guerrilleres que atacaven columnas militars invasores. S’inicia, doncs, la guerra de la independencia (anomenada a Catalunya guerra del Francès) que va durar fins 1814 (derrotament de l’Imperi napoleònic a Europa). Va ser important la intervenció del’armada i l’exèrcit britànics (Anglaterra era aleshores la gran enemiga de França).
1.2 Les Corts de Cadis i la primera Constitució española
Entre maig i agost de 1808 es van formar a Espanya 13 Juntes espontàniament. Al setembre, alguns d’ells van constituir la Junta Suprema Central Governativa del Regne, que va asumir la regència fins que no tornés Ferran VII, qui era considerat rei...