Recensió de la "populorum progressio"

CONTEXT

El 1960 W. Rostow havia publicat una obra on es formulava una teoria per a explicar el desenvolupament, que assoliria gran difusió aquells anys. La teoria era, en el fons, optimista, ja que pressuposava que el desenvolupament estava a l’abast de tots els països: per tant, aquells que no havien entrat encara en aquesta fase podrien fer-ho reactivant els factors capaços de causarl’activament.

Però ja llavors, els fets estaven desmentint la confiança implícita en aquesta explicació, coneguda com a teoria de les etapes del desenvolupament. Tot i certs esforços per a introduir el tercer món en la dinàmica del desenvolupament, les diferències, en comptes de reduir-se, augmentaven. També en això influeix la diferent taxa de creixement demogràfic d’un bloc i l’altre: mentre elspaïsos desenvolupats mantenen una baixa taxa de creixement demogràfic (sobretot per la reducció de la taxa de natalitat), la dels pobles del tercer món ha crescut (l’alta taxa de natalitat, típica d’aquelles cultures, s’uneix ara a una relativa disminució de la mortalitat, gràcies a certs avenços en el terreny de la medicina). Aquesta evolució suposa un altre problema en el desenvolupament del tercermón, a l’haver d’atendre un alt contingent de població juvenil que necessita en primer terme educació i immediatament després llocs de treball.

Però per a afrontar aquest desafiament en un món en que les economies són cada cop més interdependents, els països del tercer món troben el primer obstacle en els mecanismes del comerç internacional. No només disminueix anualment la participació enaquest, sinó que la mateixa estructura del comerç reflexa els mecanismes a través dels quals el tercer món queda exclòs dels beneficis de la industrialització i tendeix a empobrir-se cada cop més en termes relatius. En efecte, els intercanvis comercial són desiguals. Les exportacions del tercer món consisteixen, en una alta proporció, en matèries primeres que els països industrialitzats compren per atransformar-les; i els productes que aquests elaboren formes després la part més substancial de les importacions del tercer món. D’aquesta manera tot el valor afegit en el procés de producció queda en mans dels països industrialitzats. Però, a més, en aquesta època els preus de les matèries primeres es mantenen estancats, mentre que els preus de les manufactures estan constantment en alça.Aquestes formes d’explotació queden reforçades pels mecanismes financers. La inversió de capitals procedents dels països desenvolupats en el tercer món, si en un primer moment sembla contribuir a la industrialització d’aquests, acaba convertint-se en un sistema més per a que les nacions riques s’apropiïn una part de la riquesa generada en les més pobres. I aquests mecanismes actuen amb majoreficàcia quan el capital invertit en aquests països només busca una alta rendibilitat, mentre amb prou feines contempla les necessitats reals dels pobles.

La presa de consciència d’aquestes realitats explica el que els països del tercer món intentessin ja en els anys 60 organitzar-se per a presentar un front comú davant els industrialitzats. El 1964, amb ocasió de la I Conferència de les NacionsUnides per el Comerç i Desenvolupament (I UNCTAD), es constitueix el “Grup dels 77”, amb l’objectiu de presentar unes propostes comuns de cara a l’establiment d’uns camins per a les transaccions econòmiques internacionals (comercials i financeres) que guardessin els interessos d’aquest conjunt de nacions. El 1967, una reunió d’aquest grup a Argel preparant la II UNCTAD donaria pas a la “Cartad’Argel”, que sintetitza novament una sèrie de propostes per a un funcionament més equitatiu del comerç internacional.

Mentrestant, la teoria de les etapes del desenvolupament ha anat cedint terreny en favor de l’anomenada teoria de la dependència. Amb aquesta denominació hi ha dues línies ben diferents: una d’orientació estructuralista, amb origen en la CEPAL; l’altra, de clara inspiració...