Ricard iii. adaptacions musicals

Dramatúrgia II. Adaptació de clàssics
2n de Direcció i Dramatúrgia
Prof. Beth Escudé
Institut del Teatre
MARC CHORNET ARTELLS

[VERSIÓ REVISADA]
RICARD III. Les adaptacions a la Música.

Obres musicals inspirades en Ricard III documentadesAl llarg del segle XIX, trobem 3 òperes (Battista, Canega i Salvayre) que són adaptacions de Ricard III. Es tracta de l’última època d’esplendor delgènere en les seves expressions més romàntiques marcada pel geni de Wagner i la seva proposta d’espectacle total.
Recentment trobem una òpera estrenada 2009 amb música de Battisteli, llibret de Ian Burton i direcció de Robert Carsen (estrenada a la Vlaamse Opera d’Antwerp).
Existeixen també dues Obertures corresponents a músiques incidentals i un Poema Simfònic.

Obres localitzadesA través delsmitjans que estaven al meu abast: botigues de música de Barcelona i venda on-line de música des de diferents distribuïdors només he localitzat les obres de música orquestral (Obertures i Poema Simfònic).
Les Obertures corresponen a músiques incidentals de German Edwards (Anglaterra, final del XIX i principis del XX) i Friedrich Robert Volkmann (Alemanya, ple segle XIX). Bedrich Smetana és l’autordel Poema Simfònic (República Txeca, segle XIX, també).

Formes musicalsEntenem per música incidental la música d’escena o música concebuda per acompanyar una obra de teatre o qualsevol mitjà no musical (exposicions, videojocs, ràdio, etc.). Una Obertura, de la mateixa manera que succeeix en moltes òperes, és el tema que precedeix l’inici de l’espectacle. La funció d’aquests temes pot passar perla captació de l’atenció del públic o per una presentació de l’atmosfera o de les situacions que imminentment apareixeran en escena. En algunes èpoques alguns compositors anomenen obertures a composicions autònomes. Aquestes formes han estat tradicionalment concebudes com a músiques orquestrals, en el cas de les aquí esmentades per orquestra simfònica.
També ho és el Poema Simfònic d’Smetana. Estracta de peces amb orígens “extra-musicals”, generalment literaris. Normalment estan formats per un sol moviment.
La diferència fonamental entre ambdós gèneres és l’ús per al qual es conceben, però es tracta de peces de naturalesa molt similar, perfectament analitzables des dels mateixos paràmetres.

Els mecanismes adaptadors de la música com a llenguatgeLes diferents definicions d’adaptacióque ens presenta, en aquest cas, l’Enciclopèdia Catalana admeten l’operació de canvi de disciplina artística com a mecanisme adaptador possible.
“Reelaboració d'una obra literària en una altra llengua, gènere o mitjà expressiu”
“Arranjament d'una obra amb vista a executar-la amb elements distints dels originals”
En la primera de les definicions presentades es fa referència explícita al canvi demitjà expressiu i en la segona només indica l’execució de l’obra amb elements distints a l’original sense especificar quina ha de ser la naturalesa del elements a modificar.
Plantejar la música com a producte final d’una operació adaptadora ha de comportar, irremeiablement, tenir presents un seguit de premisses. La música és un sistema discursiu que es desenvolupa inscrita en el temps (en tantque art escènica) de naturalesa abstracta, és a dir, sense capacitat narrativa, entenent això com els gèneres que es basen en la presentació cronològica d’uns fets.
Avui en dia podem definir la música com “qualsevol especulació sonora amb voluntat de ser-ho”. Dins de l’àmbit de la música podem discernir diferents sistemes discursius que han anat apareixent com a possibles i viables al llarg deltemps. Tots ells són abstractes, per tant, qualsevol peça musical amb voluntat narrativa (per exemple “Pere i el Llop”) es basa, només, en activar analogies del llenguatge musical amb sons realistes identificables per l’espectador. La música en sí mateixa no té aquesta facultat.
Durant l’època quan foren composades les 3 obres que estem comentant, el sistema discursiu quasi únic i imperant en...