Ser Joan Fuster
Páginas: 21 (5036 palabras)
Publicado: 26 de abril de 2012
El món de cada día
LES XIFRES DE LA DELINQÜENCIA
Segons dicen, el nombre de “delictes” i de “delinqüents” creix d'una manera globalment escandalosa: més robatoris, més assasinats… D'això deriva un cert clima de desconcert i fins i tot de temor entre la població pacífica i la domiciliària.
La seguretat ha esdevingut bastant il·lusòria als carrers, a les cases, etc. Convindria puntualitzarel tema, i desdramatizar-lo.
Voldria posar en dubte que ara tot va més malament que mai i que hauríem d'enyorar el passat. Una simple comparació entre el “cualquier tiempo pasado” i avui faria evident que els veïnats de l'Edat Mitjana o del Renaixement o del Barroc, i els pseudopuritans del XIX, es comportaven, si fa no fa, com els d'ara.
Em fa la impressió que la diferència radica,d'entrada, en dos punts poc analitzats. D'una banda, hi ha el dels percentatges: la quantitat de “delictes” comesos ara mateix. D'altra banda, hi ha la repercussió publicitària: una violació quatrecentista es reduïa a un comentari de família o de barriada, mentre que la idèntica “figura de delicte”, avui, és esbombada de seguida pels diaris i les ràdios.
Si saltàvem a un altre nivell, probablement nohauríem d'exclamar-nos tan horripilats davant les matances de Hitler. Però això no sol passar per “delinqüència”. És “política”.
Una altra qüestió és el “com”: com matava Hitler. També hi ha delictes que hauren d'haver deixat de ser delictes.
La “relaxació dels costums” fa riure. Els “costums” sempre han estat “relaxats”, llevat dels anacoretes, i encara en no tots els casos. La fatalitatdels “costums” és “relaxar-se”. El drama dels juristes serà pensar si el “delicte” pot ser substituït per una altra cosa. La qüestió és complexa. Quasi ningú no s'enfronta amb aquesta perplexitat.
OBSERVACIÓN D'UN `VOYEUR'
Potser la raça millora. Fa uns anys, quan les autoritats franquistes començaren a fer els ulls grossos en la qüestió de la “moral”, l'espectacle era horrorós. Hi havia elscossos joves, gràcils. Però les persones d'una certa edat -dels trenta cap amunt- solien fer pena. Eren els residus de l'obesitat urbana o les conseqüències d'una flacor malaltissa.
La ventripotència dels senyors disminueix, les senyores aguanten amb una relativa elegància el propòsit de dissimular les seues ruïnes físiques, amb l'ajuda de cosmètics, de fàrmacs, etc. Més val així.
Potserpensen “¡Bé està la carn sobre els ossos!” Però el panorama canvia. Una “platja” agradable no solament la constitueixen la mar i l'arena, la qualitat “corporal” dels clients hi és decisiva.
DEL CIRC
¿Inútil? Sí, l'esforç i el risc no tenen justificació. Hi ha un silenci espés. O no: la xaranga ataca un aire alegre. El circ és el circ. I els “artistes” s'hi juguen la vida. És el “número” de cadadia però ells s'hi juguen la vida. La gent ha vingut ha passar-hi l'estona i no ho acaba d'entendre. Ho entén a mitges, en tot cas. Ha pagat l'entrada, i això és tot. Ha vist com hi desfilaven el domador i l'écuyère, el malabarista, etc.
El públic no endevina quina energia els innerva, quina voluntat els regeix. De vegades ho anuncien als cartells: uns homes s'exhibeixen en el perill de morir.L'espectacle hauria de ser patètic. No ho és. Ben mirat, els artistes de circ no són ningú, ni tan sols tenen un nom capaç de ser recordat. Quan acaben el “número” somriuen i estenen els braços en una actitud afable. Els altres aplaudeixen i es retiren. I demà hi tornaran. Van in vénen amb la mort als talons. Fins que arriba el moment que ja no poden resistir-ho.
RÀPIDA TEORIA DEL PORROL'espectacle del porro m'apassiona. Per començar, el ritual de confeccionar-lo és una operació meticulosa, comporta calibrar la dosi de l”herba” o el “xocolate” o la “merda”, i barrejar-la amb els brins del tabac convencional, i enrotllar-ho tot amb un full de paper de fumar arcaic. El resultat sol tenir un aspecte de botifarra. Després, algú l'encén. L'iniciador fot una xamada i posa cara d'èxtasi....
LES XIFRES DE LA DELINQÜENCIA
Segons dicen, el nombre de “delictes” i de “delinqüents” creix d'una manera globalment escandalosa: més robatoris, més assasinats… D'això deriva un cert clima de desconcert i fins i tot de temor entre la població pacífica i la domiciliària.
La seguretat ha esdevingut bastant il·lusòria als carrers, a les cases, etc. Convindria puntualitzarel tema, i desdramatizar-lo.
Voldria posar en dubte que ara tot va més malament que mai i que hauríem d'enyorar el passat. Una simple comparació entre el “cualquier tiempo pasado” i avui faria evident que els veïnats de l'Edat Mitjana o del Renaixement o del Barroc, i els pseudopuritans del XIX, es comportaven, si fa no fa, com els d'ara.
Em fa la impressió que la diferència radica,d'entrada, en dos punts poc analitzats. D'una banda, hi ha el dels percentatges: la quantitat de “delictes” comesos ara mateix. D'altra banda, hi ha la repercussió publicitària: una violació quatrecentista es reduïa a un comentari de família o de barriada, mentre que la idèntica “figura de delicte”, avui, és esbombada de seguida pels diaris i les ràdios.
Si saltàvem a un altre nivell, probablement nohauríem d'exclamar-nos tan horripilats davant les matances de Hitler. Però això no sol passar per “delinqüència”. És “política”.
Una altra qüestió és el “com”: com matava Hitler. També hi ha delictes que hauren d'haver deixat de ser delictes.
La “relaxació dels costums” fa riure. Els “costums” sempre han estat “relaxats”, llevat dels anacoretes, i encara en no tots els casos. La fatalitatdels “costums” és “relaxar-se”. El drama dels juristes serà pensar si el “delicte” pot ser substituït per una altra cosa. La qüestió és complexa. Quasi ningú no s'enfronta amb aquesta perplexitat.
OBSERVACIÓN D'UN `VOYEUR'
Potser la raça millora. Fa uns anys, quan les autoritats franquistes començaren a fer els ulls grossos en la qüestió de la “moral”, l'espectacle era horrorós. Hi havia elscossos joves, gràcils. Però les persones d'una certa edat -dels trenta cap amunt- solien fer pena. Eren els residus de l'obesitat urbana o les conseqüències d'una flacor malaltissa.
La ventripotència dels senyors disminueix, les senyores aguanten amb una relativa elegància el propòsit de dissimular les seues ruïnes físiques, amb l'ajuda de cosmètics, de fàrmacs, etc. Més val així.
Potserpensen “¡Bé està la carn sobre els ossos!” Però el panorama canvia. Una “platja” agradable no solament la constitueixen la mar i l'arena, la qualitat “corporal” dels clients hi és decisiva.
DEL CIRC
¿Inútil? Sí, l'esforç i el risc no tenen justificació. Hi ha un silenci espés. O no: la xaranga ataca un aire alegre. El circ és el circ. I els “artistes” s'hi juguen la vida. És el “número” de cadadia però ells s'hi juguen la vida. La gent ha vingut ha passar-hi l'estona i no ho acaba d'entendre. Ho entén a mitges, en tot cas. Ha pagat l'entrada, i això és tot. Ha vist com hi desfilaven el domador i l'écuyère, el malabarista, etc.
El públic no endevina quina energia els innerva, quina voluntat els regeix. De vegades ho anuncien als cartells: uns homes s'exhibeixen en el perill de morir.L'espectacle hauria de ser patètic. No ho és. Ben mirat, els artistes de circ no són ningú, ni tan sols tenen un nom capaç de ser recordat. Quan acaben el “número” somriuen i estenen els braços en una actitud afable. Els altres aplaudeixen i es retiren. I demà hi tornaran. Van in vénen amb la mort als talons. Fins que arriba el moment que ja no poden resistir-ho.
RÀPIDA TEORIA DEL PORROL'espectacle del porro m'apassiona. Per començar, el ritual de confeccionar-lo és una operació meticulosa, comporta calibrar la dosi de l”herba” o el “xocolate” o la “merda”, i barrejar-la amb els brins del tabac convencional, i enrotllar-ho tot amb un full de paper de fumar arcaic. El resultat sol tenir un aspecte de botifarra. Després, algú l'encén. L'iniciador fot una xamada i posa cara d'èxtasi....
Leer documento completo
Regístrate para leer el documento completo.