Sobre antropología filosófica de ernst cassirer

Reflexió sobre Antropología Filosófica, d’Ernst Cassirer

Abans de començar amb la reflexió crítica, vull advertir que no tinc la base de coneixements suficient com per encarar-la amb garanties. Cassirer fa les explicacions entenedores i plenes d’exemples, amb tot, és massa informació nova per a un profà en la matèria. Tanmateix espero que passi com amb els cims més alts que semblen més baixoscom més t’hi apropes, i així, el resultat final sigui satisfactori. I és que aquesta lectura la considero bàsica per a qualsevol persona que aspiri a tenir una visió panoràmica d’allò que podem considerar immanent en l’ésser humà, per així poder comprendre’l una mica millor, també, en la seva individualitat.

De filosofia la majoria de persones diuen tenir-ne una, encara que sovint es refereixenbàsicament a una ètica, una moral o senzillament un estil de vida. També sentim l’expressió pren-t’ho amb filosofia, quan senzillament es refereix que es prengui les coses amb calma, que sovint no s’hi pot fer més; fins i tot, amb un deix de conformisme. Però els que de debò s’hi dediquen o aquells que n’han estudiat encara que només sigui una mica, saben que la filosofia només és un tronc ambmoltes branques: la gnoseologia, la metafísica, l’ètica, l’estètica, la filosofia del llenguatge, la lògica, etc. Totes aquestes parts parlen, per exemple, dels límits del coneixement humà, de l’existència i l’origen de les coses, de com hauríem d’actuar les persones, de la percepció, la bellesa, el gust i el sentiment, dels patrons de pensament que duen a conclusions, etc. Aquestes coses lestractem des del nostre punt de vista –l’humà en una societat contemporània–, perquè en el fons ens resulta impossible alienar-nos d’aquest cos i de la seva manera de percebre –la qual cosa no és excusa per defallir en el intent de comprendre com perceben el món la resta d’éssers vius i així entendre millor el seu comportament–; deu ser cert, tal i com diu Cassirer, que l’autognòsia constitueix elpropòsit suprem de la indagació filosòfica.[1] Ja que l’ésser humà és el centre de tot allò que envolta la filosofia, i en el fons tota la nostra experiència, així com el que ara veiem i sentim no és més que la imatge que se’n fa el nostre cervell; és cosa de la física estudiar allò que existeix més enllà de la nostra ment.

L’humà incomprès

Per a Sòcrates l’humà és aquell ésser que, si se li fa unapregunta racional, pot donar una resposta racional. Mitjançant aquesta facultat fonamental de donar una “resposta” a sí mateix i als altres, l’home resulta un ésser “responsable”, un subjecte moral. Segons ell l’observació empírica i l’anàlisi lògic s’han mostrat ineficaços i inadequats per descriure i definir l’home, perquè només en el tracte amb els éssers humans podem penetrar en el caràcterde l’home. Aquí ja ens adonem de dues coses: totes les persones són diferents, no existeixen uns patrons en els quals es puguin encabir, vull dir que qualsevol model classificatori, fins i tot, descriptiu –tenint en compte les mancances que té el llenguatge de les quals parlarem més endavant–, és reduccionista; i, com més endavant diria Aristòtil, l’home és un “animal social”, només se’l potentendre en societat; aïllat deixa de ser un ésser humà tal i com nosaltres l’entenem, només hi tindrem en comú els trets anatòmics i fisiològics.

Aquells qui han parlat de l’humà com un ésser la vida del qual es pot explicar mitjançant relacions de causa efecte –positivisme– han caigut en un reduccionisme erroni. L’humà, i tot allò que fa, és contingent, si bé pot ser previsible en cert grau. Però,per posar un exemple, ser pobre, en una família desestructurada no comporta el fracàs escolar encara que no és el millor entorn per al desenvolupament dels infants. Aquesta simplificació només pot ser superada si s’aconsegueixen tenir en compte absolutament tots els factors que afecten el desenvolupament d’un nen, una tasca impossible. Amb tot, els filòsofs de principis del segle xx no van...