Terminologia Historia De L'Art

TERMINOLOGIA HISTÒRIA DE L’ART
Àbac: en l’arquitectura, part superior del capitell, sobre la qual se situa la
imposta o els elements de l’arc o de la volta.
Absidioles: absis petits o secundaris.
Atrompetat: arc caracteritzat perquè el buit que cobrix és més ample per una
cara de la paret que per l'altra.
Antependium o Frontal d’altar: peça de tela, de fusta decorada, de metall, etc.,col•locada davant la taula de l’altar.
Apòcrifs, llibres o evangelis: escrits jueus i cristians que pel seu títol i contingut
entronquen amb els llibres bíblics, però que no han estat reconeguts per
l’Església.
Ara: a l’altar, pedra consagrada, sobre la qual es celebra la Eucaristia.
Arc de descàrrega: arc construït damunt una llinda per desviar cap als costats
part del pes de la paret que té asobre.
Arc diafragma: gran arc que arrenca de pilastres formades pels contraforts
incorporats dins l’espai interior de l’edifici i que sosté una coberta embigada,
generalment de dos aiguavessos.
Arc faixó o arc perpany: arc que sobresurt de l’intradós d’una volta i que, en
dividir-la en trams, la reforça.
Arc former: cadascun dels arcs disposats a cada costat d’una nau,
paral•lelament al seueix, i que en suporten la volta.
Arc toral: cadascun dels arcs disposats perpendicularment a l’eix d’una nau i
que fan de reforç a la volta.
Arc: estructura arquitectònica que, mitjançant formes corbades, cobreix un
espai entre dos murs, dos pilars o dues columnes, i descarrega lateralment la
pressió vertical sobre els elements de suport en què descansa.
Arcs cecs: arcs tapiats (no deixenpassar la llum).
Arquivolta: arc format per un conjunt de motlures esculpides, atrompetades i
superposades a les dovelles que, juntament amb els brancals esbiaixats,
emmarca l’obertura d’una porta o una finestra.
Art carolingi: art de Carlemany i els seus successors, de finals del segle VIII fins
al 900, especialment als països d’ètnia germànica.
Art romànic: estil predominant a Europa en elssegles XI, XII I part del XIII,
caracteritzat per l’ús de l’arc de mig punt I la volta de canó. Es desenvolupà a
França, Espanya, Alemanya i Itàlia, i, en menor mesura, a Escandinàvia i
Anglaterra. Les seves formes són tancades i equilibrades, amb una estètica
rudimentària, però expressiva.
Atri: a les esglésies, recinte porticat, que precedeix l’entrada principal, disposat
en sentittransversal a les naus. També s’anomena nàrtex.
Bandes llombardes o lesenes: faixes de pedra, llises i sobresortints del mur
que, unides a la part superior per una sèrie d’arcuacions, formen part de la
decoració arquitectònica exterior del romànic llombard.
Beatus: nom amb què és conegut el Comentari a l’Apocalipsi escrit al s.VIII per
Beat, monjo de Liébana. N’hi ha nombroses còpies, dutes a termedurant l’edat
mitjana, sovint il•lustrades, de manera que esdevenen còdexs de gran valor per
a la història de les arts del color en aquest període.
Bestiari: tractat d’història natural sobre els animals, reals o fantàstics, amb un
sentit al•legòric. En el món medieval, es refereix a les representacions de tipus
zoomòrfic, que sovint prenen un sentit simbòlic o moralitzant.
Bisell: enl’escultura, tall aplicat obliquament en relació al pla d’un objecte,
d’una superfície. La talla o bisell s’utilitza especialment per a motius de tipus
geomètric i floral.
Brancals o muntants: cadascun dels dos costats d’una obertura, sobre els quals
descansa la llinda o l’arc.
Campanar d’espadanya: campanar format per una prolongació, per sobre de la
teulada, d’una de les parets de l’edifici,generalment la façana principal, en la
qual hi ha un o diversos arcs per allotjar-hi les campanes.
Campanar: torre o extrem superior d’un edifici on hi ha col•locades les
campanes.
Cancel•les: reixes que separen el presbiteri de la nau (a manera de biomb).
Capçalera tripartida: part d’una església que s’estén des de l’extrem posterior
fins al transsepte i que està dividida en tres espais...