Theodor adorno - capitulo i disonancias

Theodor W. Adorno ens parla de la música basant-se en el materialisme Marxiste, per tant trobarem una relació molt estreta al llarg de tot el text amb el socialisme Marxiste i la crítica delcapitalisme.
La música és una immediata manifestació de l’instint a la vegada que q el seu apaivagament. El gust ha estat superat per lo racional i resulta impossible dir si agrada o no una cançó. Laqualitat es valora segons la popularitat i s’ha produït una cosificació d’aquesta, s’ha convertit en una mercaderia. La música passa a ser un element superficial on els valors profunds es perden i éscomparable a l’equilibri d’oferta i demanda del sistema capitalista.
La alienació d’aquest “art” el transforma en producte i passa a formar objecte de masses mentre que abans era personal del”individu”. La veu que la composa passa a ser un material, marca de fàbrica, resultat del fetitxisme musical. La música ja és un producte capital valorat com a mercaderia amb valor d’ús i de canvi.
Aquest nouelement té una superestructura musical fonamentada per lo superficial, on la essència és lo que dona la aparença. Crítica el fet que ja ningú sap escoltar música. El plaer no pot ser gaudit.
Els“arreglos” musicals modifiquen els bens culturals per a que siguin un producte de l’entreteniment. A la música de masses li posa la etiqueta de producte publicitàri que deixa de banda aquests valorsrealment importants.
Fa una referència al fetitxista exemplar, el radioaficionat. El radioemitent selecciona la música actuant com un detectiu musical amb la única intenció d’emetre i el receptor escoltasense cap intenció de valorar aquesta música, sino per l’únic fet d’escoltar.
Un canvi en el funcionament de la música de masses i de la audició regressiva provocaria una nova producció d’artindustrial que perderia la base de música per a masses i no tornaria a ser artística.

“Sobre el carácter fetichista en la música y la regresión del oído” - Theodor W. Adorno”
Capitulo I -...