Vigotski

El subjecte mediat de Vigotski
Si hi ha una data important en la vida intel·lectual de Vigotski és, sens dubte, l’any 1924, quan a penes tenia 28 anys. En aquest any va realitzar dos importants conferències. El 6 de gener d’aquell any presentà a Leningrad, seu del II Congrés Pan-rus de Psiconeurologia, una comunicació titulada “Els mètodes de la investigació reflexològica i psicològica”.Així ho recorda el seu amic i col·laborador, Luria: “vaig conèixer a Vigostki a Leningrad, el 1924, durant el Segon Congrés de Psiconeurologia. El jove Vigotski, que no comptava més de vint-i-vuit anys, pujà a la tarima sense notes, però la claredat de l’aportació (sobre els problemes bàsics de les relacions entre els reflexos condicionats i l’activitat conscient de l’home) i la inoblidablefluència del llenguatge (era molt important la seva qualitat com a orador) impressionaren l’auditori. Era prou evident que aquell home, arribat d’una ciutat de província de l’oest de Rússia, Gòmel, el nom del qual era desconegut, arribaria a ésser una de les figures més importants de la psicologia soviètica)” (Luria, 1979, p. 27). Immediatament Kornílov, el director de l’Institut de Psicologia deMoscou, convidà a Vigotski a formar-hi part. Luria, el secretari de l’Institut, Leòntiev i Vigotski formaren allò que posteriorment s’anomenà “troika” i que constituí un autèntic laboratori experimental i de creació d’idees al voltant de l’estudi científic de la consciència humana. De fet, allò meritori de la intervenció del jove Vigotski fou, molt probablement, la crítica que feia a la reflexologia,teoria defensada per Bejterev, fundador de l’Institut de Psiconeurologia l’any 1907. La reducció metodològica i teòrica de Bejterev, preocupat per l’estudi objectiu de la personalitat a través del registre de les seves manifestacions i causes externes, feia que la consciència quedés incompresa sota aquest model. El mecanicisme de la reflexologia centrada en els reflexos i la conducta externa nopodia copsar adequadament les formes superiors i específiques de conducta humana (la memòria voluntària, el pensament racional o el llenguatge). Però tampoc ho podia fer l’alternativa vigent en l’època, l’idealisme de la psicologia subjectiva basada en la introspecció com a vehicle per estudiar la personalitat humana. Opció descartada quan Chelpanov, que creà l’Institut de Psicologia de Moscou i queera partidari d’aquest enfoc fou desbancat dels seus càrrecs a l’Institut a favor de Kornilov, preocupat per construir una psicologia objectiva d’orientació marxista que pogués explicar els processos humans més complexos. Aquesta “tercera via” que s’estava escrivint, més enllà de la reflexologia objectivista i l’idealisme subjectivista, tingué el seu manifest en una altra conferència pronunciadaper Vigotski en aquell mateix any. En “La consciència com a problema de la psicologia de la conducta” s’afirmava, sense complexos, que per entendre-la era necessari oblidar-se de la introspecció i concebre-la en tant que “contacte social amb un mateix”, és a dir, la consciència en tant que producte de la societat.

L’objectiu últim o, més aviat, primer de Vigotski consisteix en “descobrir idonar a la llum als mecanismes ocults que romanen subjacents a la complexa psicologia humana. Per més que el mètode conductista sigui objectiu i adequat a l’estudi dels actes reflexos simples, es mostra insuficient a l’hora d’aplicar-lo a l’estudi dels processos psicològics complexes. Els mecanismes interns, característics d’aquests processos, romanen ocults” (Vigotski, 2000, p. 183). Però quinssón aquests mecanismes dels quals parla Vigotski? On estan? En què consisteixen? Quins són els processos psicològics complexes o superiors? Quin lloc hi ocupa la consciència en tot plegat?

Imaginem que tenim davant nostre un ferro i, a cada costat, en la mateixa distància, figuren dos imants, situats un a la dreta i l’altre a l’esquerra. Suposem que l’imant A i l’imant B exerceixen la...