L'Aproximació De La Parla Mínima Per A Les Persones Amb Tea

L’aproximació de la parla mínima
En aquest capítol, presentem l’aproximació de la parla mínim, adaptada del llibre de Carol Potter i Criss Witthaker: "Facilitant la comunicació dels nens amb autisme”, publicat l’2001.
La resposta pobre al llenguatge parlat és un dels indicadors més importants de l’autisme en nens petits.
La Carol Potter i el Criss Whitthaker discuteixen les implicacionsd’aquest fet i proporcionen unes oritentacions pràctiques per interactuar amb els nens amb autisme en base al concepte de parla mínima.
Aquests autors varen fer una sèrie d’estudis amb nens autistes i varen arribar a les conclusions següents:
1 Tots els nens experimentaven dificultats severes per entendre la parla tant en situacions quotidianes com en situacions d'avaluació.
2 Molts nenssemblaven evitar la interacció amb els adults; fins i tot alguns mostraven reaccions aversives, perquè no podien entendre la parla dels adults.
3 Els nens de l’estudi es comunicaven més i ho feien més espontàniament quan es feia servir una aproximació de parla mínima.
Aquests resultats coincideixen amb un cos creixent de la literatura que constata que les dificultats severes per entendre la parlasón un factor clau per a determinats grups de nens amb autisme.
Per exemple, en una revisió de la comunicació dels nens amb autisme, Rapin i Dunn, l’any 1977 suggerien que alguns nens no verbals podien experimentar dificultats tan severes per comprendre la parla que es podien descriure com a "sords per a les paraules".
L’any 1991, Klin va arrivar a conclusions similars i va demostrar que els nensamb autisme no mostraven preferència per gravacions de parla maternal clara en relació a una confusió de sons en les quals no es podia distingir cap paraula clara. També va suggerir la hipòtesi que la manca d'interès d'aquests nens per la parla podia ser un factor que contribuís a la seva marca general de resposta social.
Schuler, Prizan i Wetherby, l’any 1997, afirmaven que és molt fàcilsobrestimar el que els nens amb autisme poden entendre de la parla perquè utilitzen senyals situacionals i perquè memoritzen les rutines de la vida diària.
Els col·laboradors en els estudis de Potter i Whitthaker estaven d'acord que era difícil avaluar què eren realment capaços d'entendre els nens en termes de mots parlats. Molts membres de l'equip creien que els nens de l'estudi entenien la parla nomésa nivell d'una sola paraula i que, invariablement, aquesta comprensió només s'aconseguia amb l'ajuda addicional d'una sèrie de senyals contextuals.
Per exemple, quan discutíen la comprensió que en David tenia de la parla, un logopeda va dir:
"Sembla capaç de respondre a un cert nombre de paraules soltes clau familiars, encara que si el portem a un entorn diferent es trobaria molt perdut. Peróen les situacions que li són familiars reconeix algunes paraules soltes."
A més, i això és molt important, dos mestres creien que els nens semblava que "evitessin activament escoltar la parla". Un mestre va dir:
"Jo crec que sovint aquests nens han de desconnectar-se de les veus i de la parla, deuen sentir-les al voltant seu contínuament. Gairebé sembla com si estiguessin permamentmentdesconnectats de les veus i de la parla."
La conclusió dels membres de l'equip va ser ressaltar la importància de fer servir només paraules clau amb els nens. D’això la Carol Potter i el Criss Whitthakeren en diuen “aproximació de parla mínima” i consisteix bàsicament en fer servir amb els nens expressions només d'una o dues paraules en la majoria d'interaccions:
"La nostra estratègia ha de ser usar elllenguatge funcional relacionat amb la situació, de manera que si és l'hora de beure alguna cosa, les paraules que hem de fer servir son "beure, got, galeta..."
Creiem que l'ús d'una aproximació de parla mínima és important per crear un entorn que faciliti més la comunicació amb nens com els del nostre estudi, per assegurar que no s'aïllen del seu entorn perquè no poden entendre el que se'ls...