Arte Islámico

“La formación del Arte Islámico”, de Oleg Grabar

Per introduir-nos en matèria, l’autor explica breument la situació de l’Art del Pròxim Orient dins la Història de l’Art. Dins aquest camp trobem els llibres bàsics elementals i els especialitzats, però gairebé cap terme mig. En comparació, per exemple amb l’Art Cristià, aquest queda en un segon terme en quant a difusió. Pel que fa a l’ArtIslàmic, hem de subratllar la seva gran expansió temporal i geogràfica en el curs de la història; gairebé tots els països i segles per on passa aquest art fan la seva aportació al conjunt global, doncs més de deu segles donen molt marge a canvis i transformacions. També ens fa un breu esment de l’Art Islàmic primitiu i el seu entorn.

Capítol 1: El problema

Comença el capítol amb la cita de GeorgeMarçais, defineix com “personalitat de l’Art Islàmic” a una sèrie de característiques comunes conegudes que trobem en les diferents peces i obres. Aquestes característiques marquen unes pautes en l’estudi de l’Art Islàmic. Suposa també que aquest art ha de gaudir d’un caràcter singular. “Islàmic” com a adjectiu que acompanya el concepte d’“Art” no fa referència a l’art d’una religió particular(en aquest cas l’Islam) ja que podem trobar dins aquest una gran quantitat d’obres confeccionades per no musulmans i dirigides també a no musulmans. Si profunditzem una mica podem trobar-nos amb variants com per exemple l’Art Islàmic Jueu, procedent de les grans comunitats jueves que van viure dins el món predominantment musulmà, com també Art Islàmic Cristià o Art Islàmic de la India, que tampocfou totalment musulmà. No valen comparacions en aquest concepte; l’Art Cristià fa referència a les obres relacionades amb el cristianisme però en el cas de l’Art Islàmic no sempre es compleix aquesta norma.

És difícil veure una obra des del punt de vista del seu creador; de l’època anterior al Renaixement només en podem conèixer les condicions de manera aproximada. Això dificulta molt la tascadels historiadors. En canvi, per definir la singularitat d’una tradició potser s’ha d’explicar o hipotetitzar aquest propòsit creatiu intern, en comptes de les seves característiques formals, iconogràfiques o funcionals externes. Així, Marçais ens proporciona la següent definició d’Art Islàmic: “el último nacido en nuestro viejo mundo [con] su cuna en Asia Occidental ”[1]. L’Islam com a religió icultura es forma durant el segle VII dC i creix amb una força impressionant. En conseqüència, l’Art Islàmic transformaria aspectes de les tradicions anteriors artístiques que podem diferenciar en dos nivells: les tradicions artístiques en un moment i lloc determinat, com per exemple a Espanya, es transformen en islàmic i es pot observar en les ja esmentades característiques concretes. Per altrabanda veiem una uniformitat en el caràcter del canvi, per exemple a Córdoba durant el segle IX, on l’art sembla més de Samarcanda que al de Compostela. Es produeixen canvis molt ràpids i bruscs en només quatre segles.

Una altra definició d’islàmic seria la de una majoria poblacional que té fe en l’Islam. Però l’Art Islàmic no és com l’Art Espanyol o l’Art Xinès, ja que no existeix una terraislàmica o un poble islàmic. Com el “barroc” o el “gòtic”, aquesta nomenclatura ens indica un moment cultural més o menys afortunat en la llarga història de les tradicions natives. Aquest subratlla el caràcter local i regional de les arts. Les seves tradicions es troben molt arrelades encara avui dia ja que desenvolupen un aïllament intel·lectual i real dels erudits en moltes àrees de l’Islam modern ies mouen dins un nacionalisme molt estricte. Així doncs, interpretar el terme “islàmic” és força perillós; per tant l’haurem de definir només com el revestiment cultural que va afectar aquells pobles que es van fer musulmans per fe o civilització. Exceptuant la meitat del territori d’Espanya aproximadament, gairebé cap part del món conquerit per l’Islam va renunciar mai a la seva identificació...