Estat de benestar
Páginas: 5 (1010 palabras)
Publicado: 14 de noviembre de 2009
(Estat de benestar i justícia social(
[pic]
El retardament històric pel que fa a l'Estat de Benestar a Espanya en comparança amb la resta de països centre-europeus, fa que també es retarde el plantejament de les reformes, la qual cosa va succeir cap als anys 90.
Durant els anys 40 per exemple, en Gran Bretanya ja s'estaven esforçant per dur endavant un sistema de Seguretat Socialuniversal, mentres que a Espanya, baix la dictadura franquista, sols existia un insuficient i subdesenvolupat sistema amb una mínima aportació estatal, sense previsions d'una assegurança universal, doncs el règim no considerava les pensions per jubilació, viudetat, infermetat i assistència sanitària com un dret de tots els ciutadans.
Va ser cap als anys 60 coincidint amb la plenitud de la resta delsEstats de Benestar Europeus, quan ací a Espanya surt la 1ª seguretat social i el 1er assegurament per atur.
Des de sempre, Espanya ha estat endarrerida en comparança a la resta dels països europeus, aquesta lentitud unida a la recaiguda econòmica dels 90 generen les diferents crítiques per part dels pensadors tant d'un bàndol com d'un altre.
Uns defensant el desmantellament de laintervenció estatal que resta força d'actuació individual i altres apostant per l'intervencionisme capaç de transferir recursos cap als ciutadans més desfavorits.
Neoliberals, neomarxistes i feministes aporten les seves idees per tal de restablir un Estat de Benestar que tots consideren defectuós.
Després de la II Guerra Mundial es generalitza la percepció d’ inseguretat social i econòmica,asumint-ho com un risc col·lectiu.
Les diverses forces polítiques arribàren a un acord pel que fa a la justícia social facilitant el desenvolupament de l’Estat de Benestar a partir de 1945.
Liberals i socialdemócrates concebeixen la justícia social amb un carácter universal com un dret de ciutadania.
Els liberals, les seues preocupacions, es centraven en la pobresapreindustrial i en la qüestió obrera i a poc a poc, anaren incloent a tot tipus de treballadors i professionals, seguint l’exemple de la política social de Beveridge.
Els socialdemócrates perseguien unes polítiques més repartides per minimitzar les desigualtats de renta i d’oportunitats de desenvolupament personal. Els socialdemócrates tenen una concepció de la societat, on aquesta ha de fer funcióde comunitat assolint un sentit d’unió per a que tots els membres de la comunitat tinguen les mateixes oportunitats i es senten protegits.
Liberals i socialdemócrates estan d’acord en corregir la desigualtat que hi ha en l’economia de mercat (joc entre oferta i demanda).
Quan es consolida l’Estat de Benestar significa un pacte entre classes socials i politiques, a més a més,entre generacions i gèneres. Acceptant la classe obrera les exigències del mercat, a canvi de vore assegurats uns ingressos, salut i educació.
Els ancians es podien afavorir de les cotitzacions dels més joves a més d’augmentar “l’estatus de les dones”, encara que llimitat pel matrimoni.
Crítiques
Neo-liberals: el model de societat proposat pels socialdemócrates és inviableperquè va en contra del desenvolupament individualitzat doncs crea una dependència de l’Estat. El repartiment de renta aportat per tots els ciutadans sols es distribueix en grups concrets.
Opinen que la política social no asolix uns objectius igualitaris.
També opinen que les aportacions impositives són una esclavitud per al ciutadà i que l’Estat deu limitar-se a defensar laintegritat física i la propietat privada.
Acusen a l’Estat de Benestar de incentivar la dispersió de la família tradicional.
També creuen que l’envelliment de la població i l’atur trencaran l’equilibri entre cotitzants i beneficiaris, caldria reformar el sistema de pensions.
Pel que fa a la igualtat entre sexes, surt el problema del canvi en l’estructura familiar, la...
[pic]
El retardament històric pel que fa a l'Estat de Benestar a Espanya en comparança amb la resta de països centre-europeus, fa que també es retarde el plantejament de les reformes, la qual cosa va succeir cap als anys 90.
Durant els anys 40 per exemple, en Gran Bretanya ja s'estaven esforçant per dur endavant un sistema de Seguretat Socialuniversal, mentres que a Espanya, baix la dictadura franquista, sols existia un insuficient i subdesenvolupat sistema amb una mínima aportació estatal, sense previsions d'una assegurança universal, doncs el règim no considerava les pensions per jubilació, viudetat, infermetat i assistència sanitària com un dret de tots els ciutadans.
Va ser cap als anys 60 coincidint amb la plenitud de la resta delsEstats de Benestar Europeus, quan ací a Espanya surt la 1ª seguretat social i el 1er assegurament per atur.
Des de sempre, Espanya ha estat endarrerida en comparança a la resta dels països europeus, aquesta lentitud unida a la recaiguda econòmica dels 90 generen les diferents crítiques per part dels pensadors tant d'un bàndol com d'un altre.
Uns defensant el desmantellament de laintervenció estatal que resta força d'actuació individual i altres apostant per l'intervencionisme capaç de transferir recursos cap als ciutadans més desfavorits.
Neoliberals, neomarxistes i feministes aporten les seves idees per tal de restablir un Estat de Benestar que tots consideren defectuós.
Després de la II Guerra Mundial es generalitza la percepció d’ inseguretat social i econòmica,asumint-ho com un risc col·lectiu.
Les diverses forces polítiques arribàren a un acord pel que fa a la justícia social facilitant el desenvolupament de l’Estat de Benestar a partir de 1945.
Liberals i socialdemócrates concebeixen la justícia social amb un carácter universal com un dret de ciutadania.
Els liberals, les seues preocupacions, es centraven en la pobresapreindustrial i en la qüestió obrera i a poc a poc, anaren incloent a tot tipus de treballadors i professionals, seguint l’exemple de la política social de Beveridge.
Els socialdemócrates perseguien unes polítiques més repartides per minimitzar les desigualtats de renta i d’oportunitats de desenvolupament personal. Els socialdemócrates tenen una concepció de la societat, on aquesta ha de fer funcióde comunitat assolint un sentit d’unió per a que tots els membres de la comunitat tinguen les mateixes oportunitats i es senten protegits.
Liberals i socialdemócrates estan d’acord en corregir la desigualtat que hi ha en l’economia de mercat (joc entre oferta i demanda).
Quan es consolida l’Estat de Benestar significa un pacte entre classes socials i politiques, a més a més,entre generacions i gèneres. Acceptant la classe obrera les exigències del mercat, a canvi de vore assegurats uns ingressos, salut i educació.
Els ancians es podien afavorir de les cotitzacions dels més joves a més d’augmentar “l’estatus de les dones”, encara que llimitat pel matrimoni.
Crítiques
Neo-liberals: el model de societat proposat pels socialdemócrates és inviableperquè va en contra del desenvolupament individualitzat doncs crea una dependència de l’Estat. El repartiment de renta aportat per tots els ciutadans sols es distribueix en grups concrets.
Opinen que la política social no asolix uns objectius igualitaris.
També opinen que les aportacions impositives són una esclavitud per al ciutadà i que l’Estat deu limitar-se a defensar laintegritat física i la propietat privada.
Acusen a l’Estat de Benestar de incentivar la dispersió de la família tradicional.
També creuen que l’envelliment de la població i l’atur trencaran l’equilibri entre cotitzants i beneficiaris, caldria reformar el sistema de pensions.
Pel que fa a la igualtat entre sexes, surt el problema del canvi en l’estructura familiar, la...
Leer documento completo
Regístrate para leer el documento completo.