filo

2. Preguntes i problemes de la filosofia

17. Ésser i esdevenir. Heràclit i el tema del canvi.
La metafísica és la disciplina filosòfica que s’ocupa d’aclarir què significa ésser: conjunt de tot el que és o existeix. En un sentit restrictiu, es considera que la realitat és tot allò de què podem tenir experiència, ja sigui observable pels sentits o amb instruments (microscopis i telescopis).En un sentit ampli es considera que no tan sols tenen existència els éssers materials, sinó també las realitats subjectives que coneixem (sentiments, idees, personatges literaris, Déu, la ment...).
La realitat pot ser material o física (una taula), immaterial (el temps) o mental (l’esquizofrènia, l’amor...).
REALITAT MATERIAL o FÍSICA: aparentment fàcil, és difícil conèixer (per exemple,investigar l’energia).
REALITAT IMMATERIAL: el temps, el concepte de llibertat... El temps és una realitat, però és intangible.
REALITAT MENTAL: La realitat mental és subjectiva però real, perquè els pensaments i la nostra ments influeixen en el nostre comportament. Per tant, les emocions i sentiments són reals però no materials.
1a dificultat: qualsevol d’aquestes 3 realitats és difícil de conèixer ide descriure.
2a dificultat: qualsevol realitat és canviant i això dificulta el coneixement.
El filòsof Heràclit (segle VI a.C.) creia que el secret de la realitat s’amaga en l’esdevenir etern, i divulgava la seva filosofia en forma d’aforismes (afirmació breu) difícils d’entendre, perquè s’han d’interpretar.
“No ens podem banyar dues vegades al mateix riu”. L’aigua està contínuament movent-se,i a cada moment no és la mateixa perquè segueix el transcurs del riu. Es refereix a que la realitat sempre canvia.
“Descendim i no descendim al mateix riu. Som i no som”. Significa que res és el que veiem, i no tot ho percebem de la manera correcta. No coneixem la realitat tal com és, perquè mentre l’intentem conèixer està canviant. Parlem com si la realitat es mantingués inalterable, però enrealitat sí canvia. Heràclit juga amb la divergència del que pensem habitualment i el que realment és. Nosaltres constantment estem canviant i per tant mai som els mateixos, com la realitat.

18. Realitat i aparença. Dubte metòdic cartesià.
REALITAT: conjunt de tots els éssers i objectes que tenen existència per si mateixos (és igual si algú els percep o no).
APARENÇA: forma en com es manifestao apareix la realitat als subjectes que la perceben.
Hi ha qui veu les aparences com una representació de la realitat que ens hi apropa, i altres les consideren una ocultació que ens enganya i ens aparta de l’autèntica realitat.
En la nostra percepció existeixen límits; els sentits i les sensacions. Cal distingir entre sentits externs (vista, oïda, olfacte, gust i tacte) i els sentits interns,que són cinestèsics (ens informen sobre l’estat dels nostres músculs) o cenestèsics (estat de les nostres vísceres, com l’estómac).
Els nostres sentits tenen tres tipus de llindars:
Llindar mínim: intensitat necessària d’un estímul per tal de tenir una sensació. Per exemple, si a l’aire hi ha una olor molt fluixa el nostre olfacte no ho notarà, ha de passar el llindar mínim.
Llindar màxim:intensitat culminant d’un estímul perquè els nostres sentits deixin de percebre’l.
Llindar diferencial: increment o disminució necessària per tal que nosaltres detectem la diferència. Per exemple, si un so és 0,01 dB més fort, la nostra oïda no ho notarà.
Existeixen dues raons per no confiar en els sentits a l’hora de conèixer la realitat:
1a raó: els nostres sentits tenen límits, i només coneixemla realitat que està entre aquests llindars.
2a raó: no coneixem la realitat tal com és perquè els sentits i òrgans sensorials no són fiables.
El dubte cartesià: si de un coneixement en podem dubtar, no l’acceptem.
Descartes (filòsof racionalista s.XVII) pretenia arribar a trobar certeses i veritats fent ús del dubte metòdic, que consisteix en considerar com a provisionalment falsos tots...