LLengua, literatura i educació

LLENGUA, LITERATURA I EDUCACIÓ1
Francesc Codina i Valls

LA FUNCIÓ DE L’EDUCACIÓ

Hannah Arendt va publicar el 1958 l’assaig La crisi de l’educació (que va incloure després al llibre
titulat Entre el passat i el futur), en què sostenia que la funció essencial de l’educació és la de
construir el lligam entre el món passat (que és el món que hem heretat i estem transformant els
adults) i elmón futur (que és el món que estem traspassant als infants i als joves perquè el
continuïn transformant quan siguin adults). Sense educació, o amb una mala educació, el món
s’espatllaria (o s’espatllaria encara més del que ho està), no solament el món passat, sinó també
el món futur, el món comú, en definitiva, en el qual convivim els adults i els joves. Aquesta és la
idea que exposa lapensadora a les dues últimes frases del seu escrit:

L’educació és el punt on es decideix si estimem prou el món per assumir-ne la responsabilitat i, a
més, salvar-lo de la ruïna que seria inevitable sense la renovació i sense l’arribada de joves i de
nouvinguts. És també amb l’educació que decidim si estimem prou els nostres fills per a no
rebutjar-los del nostre món, ni abandonar-los a la sevasort, ni llevar-los la possibilitat
d’emprendre alguna cosa de nou, alguna cosa que nosaltres no havíem previst, sinó al contrari
preparar-los per endavant per a la tasca de renovar un món comú.

Hannah Arendt, Alain Finkielkraut. La crisi de la cultura
(Barcelona: Editorial Pòrtic, 1989), p. 28.

És a dir, les mares, els pares, les mestres i els mestres eduquem perquè estimem el nostre món.O, si més no, un bon grapat de coses del nostre món, com ara la higiene, les bones maneres, els
bons aliments, les llibertats polítiques, la ciència, la tècnica, la cultura, la llengua, la literatura,
internet, etc. Eduquem perquè estimem tot això, que és el que configura el nostre món, i no
volem que es perdi ni que s’espatlli, sinó que continuï i millori. Però també eduquem perquè
estimemels infants, que són els nouvinguts a aquest món (de fet els hi hem portat nosaltres); i,
per això mateix, volem educar-los perquè s’hi incorporin plenament i perquè en el futur, quan
siguin adults, estiguin preparats per a transformar-lo en un sentit positiu, encara que no puguem
preveure en què consistirà aquesta transformació.

Així, doncs, ensenyem als infants tot allò que estimem, i hofem perquè els estimem. Per aquest
motiu l’educació és una activitat vital que apassiona la societat. Contínuament està en crisi,
sempre s’està replantejant. Els continguts i les metodologies d’ensenyament són permanentment
discutits. Els currículums són un bon dia reformats i, l’endemà mateix, com qui diu,
contrareformats. I és que la doble qüestió de què i com s’ha d’ensenyar mai no troba unaresposta
satisfactòria ni definitiva.

1

Text de la lliçó inaugural del curs 2007-2008 de la Universitat de Vic (17 d’octubre de 2007).

1

L’ENSENYAMENT DE LA LLENGUA

Tradicionalment, una de les coses bones del nostre món que la societat ha considerat bàsic i
indispensable

de

traspassar

a

les

noves

generacions

per

mitjà

de

l’educació

(i,

mésespecíficament, a través de l’escola) ha estat i és l’art de llegir i escriure. El 1749 Baldiri Reixac, a
les seves

Instruccions per a l’ensenyança de minyons, explicava amb molta claredat la raó

instrumental d’aquesta prioritat de la lectura i l’escriptura, considerades la base de qualsevol altre
aprenentatge:

La primera cosa que en l’escola deuen aprendre los minyons és llegir bé,perquè, sens saber
llegir, poc o res podran aprendre. Però per saber llegir és menester que antes coneguen bé totes
les lletres i les sàpien ben confegir, perquè és impossible saber llegir sens saber confegir.

Baldiri Reixac. Instruccions per a l’ensenyança de minyons
(Vic: Eumo Editorial / Diputació de Barcelona, 1992), p. 77.

Ensenyar a llegir i escriure, doncs, però també ensenyar a...