nosaltres els valencians
Páginas: 21 (5238 palabras)
Publicado: 25 de febrero de 2015
CONTEXT DE JOAN FUSTER
Joan Fuster i Ortells nasqué a Sueca, el 23 de novembre de 1922. I va morir a la mateixa població, en sa casa, al carrer de Sant Josep núm. 10, el 21 de juny de 1992.
De Sueca i des de Sueca fou la seua vida, la seua projecció cívica i literària.
Fill únic d’una família normal de poble, va viure la infantesa entre sa casa, l’escola i el carrer. El carrer,l’escola on s’aprenien «males paraules i secrets increïbles», era el contrapès necessari a la moda castellanitzant de les famílies acomodades del món rural; com deia ell: «els infants víctimes de la maniobra eren reabsorbits pel vernacle rutinari en les relacions de carrer». A diferència de generacions anteriors, el seu pare ja no va ser llaurador; aprengué l’ofici de tallista, era escultor d’imatgesreligioses. I d’això va viure —en tenia un taller—, i de les classes de dibuix que impartia en una escola del poble. Però, a més de l’ofici d’artesà, s’havia endut de València unes conviccions polítiques: l’adhesió al carlisme.
La mare provenia de família de propietaris rurals, però ja anats a menys. Un món, doncs, conservador, fou el que envoltà l’infant Fuster.
Ben aviat, va mostrar les seuespreocupacions: la lectura, sobretot —«llegir és l’única cosa que m’ha divertit sempre», deia—, i l’escriptura. Influències? De menut, no parava a casa: l’escola i el carrer —com era natural— eren els seus móns.
Però el seu pare rebia a casa anualment el bloc calendari d’El Mensajero del Corazón de Jesús, on es proposava per a cada dia una ensenyança, en forma de màxima moral, que cridaval’atenció del
Fuster infant. Ell mateix reconegué mes tard l’empremta d’aquesta mena d’aforismes en el naixement de la seua vocació per l’escriptura, quan afirmava que la seua «primera il·lusió literària fou aquesta: escriure “frases” per a calendaris». Els seus aforismes, les seues insolències, eren una devoció en forma de petita fantasia verbal que l’entretingué sempre.
Els estudis de batxilleratels va cursar en el Centro Politécnico, on
només assistien els
fills dels acomodats de Sueca; però ell va poder accedir-hi perquè el
seu pare hi feia classes
de dibuix. D’aques- [10] ta època són els primers amics: els suecans
Fermí Cortés i Andrés
Ferri, per citar-ne alguns, i el fill del secretari de l’ajuntament,
José Albi, amb qui compartí
aventures literàries més tard.
Ja alsquinze anys llegia els llibres d’història de Sueca, de Joan
Baptista Granell i del
padre Amado, i hi feia anotacions als marges, on denunciava algunes
manipulacions; es tracta
d’una mena de comentaris crítics i, alhora, divertits que donen
testimoni d’un inicial canvi
lingüístic —les tres primeres eren en castellà i, les restants, ja en
valencià— en la redacció
dels seus paperspersonals i en els literaris. Anotacions que, a més,
descobreixen la vocació
criticoliterària del seu autor, aleshores encara un adolescent.
Si bé a casa seua tenia alguns exemplars literaris —El Quijote, les
Obras escogidas, de
Donoso Cortés o els Discursos parlamentarios, de Vázquez de Mella, tots
dos polítics del
catolicisme integrista—, l’amistat amb José Albi és el que lifacilità
1’accés a una biblioteca
amb més i millors provisions: B. Pérez Galdós, J. Verne, E. Salgari, A.
Christie... No
disposaven els joves del seu poble de biblioteca pública —«l’espai on
s’espavila la gent»,
segons deia ell.
CONTEXT NOSALTRES ELS VALENCIANS
«No tinc altra autoritat que aquesta: la d’haver-me apassionat fins a
l’obsessió per la
vida i el destí del meu poble.Potser és l’úni- [25] ca passió noble que
reconec en mi.» Amb
aquests mots presentava Fuster el 1962 —i s’hi presentava— el primer
llibre que li donà una
gran projecció sobre els seus paisans: Nosaltres, els valencians. Aquest
va ser el tema que
més sovint tractava Fuster: el País Valencià; tema del qual —son
paraules seues— no sabia
8
Joan FUSTER, «Introducció». A: OC VII. 9...
Joan Fuster i Ortells nasqué a Sueca, el 23 de novembre de 1922. I va morir a la mateixa població, en sa casa, al carrer de Sant Josep núm. 10, el 21 de juny de 1992.
De Sueca i des de Sueca fou la seua vida, la seua projecció cívica i literària.
Fill únic d’una família normal de poble, va viure la infantesa entre sa casa, l’escola i el carrer. El carrer,l’escola on s’aprenien «males paraules i secrets increïbles», era el contrapès necessari a la moda castellanitzant de les famílies acomodades del món rural; com deia ell: «els infants víctimes de la maniobra eren reabsorbits pel vernacle rutinari en les relacions de carrer». A diferència de generacions anteriors, el seu pare ja no va ser llaurador; aprengué l’ofici de tallista, era escultor d’imatgesreligioses. I d’això va viure —en tenia un taller—, i de les classes de dibuix que impartia en una escola del poble. Però, a més de l’ofici d’artesà, s’havia endut de València unes conviccions polítiques: l’adhesió al carlisme.
La mare provenia de família de propietaris rurals, però ja anats a menys. Un món, doncs, conservador, fou el que envoltà l’infant Fuster.
Ben aviat, va mostrar les seuespreocupacions: la lectura, sobretot —«llegir és l’única cosa que m’ha divertit sempre», deia—, i l’escriptura. Influències? De menut, no parava a casa: l’escola i el carrer —com era natural— eren els seus móns.
Però el seu pare rebia a casa anualment el bloc calendari d’El Mensajero del Corazón de Jesús, on es proposava per a cada dia una ensenyança, en forma de màxima moral, que cridaval’atenció del
Fuster infant. Ell mateix reconegué mes tard l’empremta d’aquesta mena d’aforismes en el naixement de la seua vocació per l’escriptura, quan afirmava que la seua «primera il·lusió literària fou aquesta: escriure “frases” per a calendaris». Els seus aforismes, les seues insolències, eren una devoció en forma de petita fantasia verbal que l’entretingué sempre.
Els estudis de batxilleratels va cursar en el Centro Politécnico, on
només assistien els
fills dels acomodats de Sueca; però ell va poder accedir-hi perquè el
seu pare hi feia classes
de dibuix. D’aques- [10] ta època són els primers amics: els suecans
Fermí Cortés i Andrés
Ferri, per citar-ne alguns, i el fill del secretari de l’ajuntament,
José Albi, amb qui compartí
aventures literàries més tard.
Ja alsquinze anys llegia els llibres d’història de Sueca, de Joan
Baptista Granell i del
padre Amado, i hi feia anotacions als marges, on denunciava algunes
manipulacions; es tracta
d’una mena de comentaris crítics i, alhora, divertits que donen
testimoni d’un inicial canvi
lingüístic —les tres primeres eren en castellà i, les restants, ja en
valencià— en la redacció
dels seus paperspersonals i en els literaris. Anotacions que, a més,
descobreixen la vocació
criticoliterària del seu autor, aleshores encara un adolescent.
Si bé a casa seua tenia alguns exemplars literaris —El Quijote, les
Obras escogidas, de
Donoso Cortés o els Discursos parlamentarios, de Vázquez de Mella, tots
dos polítics del
catolicisme integrista—, l’amistat amb José Albi és el que lifacilità
1’accés a una biblioteca
amb més i millors provisions: B. Pérez Galdós, J. Verne, E. Salgari, A.
Christie... No
disposaven els joves del seu poble de biblioteca pública —«l’espai on
s’espavila la gent»,
segons deia ell.
CONTEXT NOSALTRES ELS VALENCIANS
«No tinc altra autoritat que aquesta: la d’haver-me apassionat fins a
l’obsessió per la
vida i el destí del meu poble.Potser és l’úni- [25] ca passió noble que
reconec en mi.» Amb
aquests mots presentava Fuster el 1962 —i s’hi presentava— el primer
llibre que li donà una
gran projecció sobre els seus paisans: Nosaltres, els valencians. Aquest
va ser el tema que
més sovint tractava Fuster: el País Valencià; tema del qual —son
paraules seues— no sabia
8
Joan FUSTER, «Introducció». A: OC VII. 9...
Leer documento completo
Regístrate para leer el documento completo.