Ressenya "Nosaltres els valencians"




RESSENYA

“Nosaltres, els valencians”


FUSTER, Joan (1962): Nosaltres, els valencians.
Barcelona, Edicions 62. (16a edició maig de 1996, 235 pàgines).

Joan Fuster, autor valencià, dedica aquest llibre a l’estudi dels orígens del territori i del ciutadà valencià. El poble valencià fou fruït d’una repoblació després de la colonització de València per part dels cristians. La sevapoblació després de la Conquista era molt poca en nombre, per la qual cosa van intentar negociar i mantindre dins del territori a tots els moriscos. Degut, segles després, al desplaçament dels moriscos cap a Granada i nord d’Àfrica el nostre territori fou ocupat per immigrants murcians al sud i aragonesos a l’interior (que deixaren la seva tendència per la llengua castellana en moltes d’aquesteszones), així com per un gran nombre d’habitants de Catalunya a la resta del territori. Per tant ens trobem a un lloc on no hi havia una unitat lingüística. Precisament buscant aquesta unitat, pel que fa a la llengua, segles més tard es decideix proclamar com a llengua valenciana a aquella provinent de Catalunya, amb l’acceptació de la minoria de les zones castellanoparlants, les quals no s’oposaren.En la meva opinió la passivitat, a la que fa menció Joan Fuster, dels ciutadans valencians cap al seu poble pot ser deguda a la mescla que es va produir a territori valencià cap a l’Edat Mitjana, amb presència de múltiples pobles que van immigrar aquí. Som un territori que no defensa, tal volta, la seva llengua com per exemple la pot defensar Catalunya. Sols tenim que anar-nos-en a la capitalde la nostra comunitat autònoma (València), allí es pot veure com la gran majoria de persones parlen entre elles amb l’ús de la llengua castellana. A mi aquest fet, des de petit, sempre m’ha provocat un poc d’indignació, ja que és cert que cadascú, avui en dia, gaudeix de la llibertat per a parlar en la llengua que vulgui, però veure que la nostra llengua es diu valencià en honor a la ciutat deValència i que es parli altra llengua, en aquest cas castellà, és per a fer-s’ho mirar. Més quan aquells que ens representen (polítics), aquells que són els primers en diferenciar el català del valencià i de cridar als quatre vents que la llengua valenciana és única, són els primers que no són capaços d’utilitzar-la. Inclús quan veiem les “Falles” a la televisió, les nostres festes més populars,enlloc de mostrar la nostra llengua a tot el món, la majoria de gent que participa en aquesta festa a la capital són castellanoparlants (ho podem veure als discursos de falleres). Sembla curiós però aquesta gent de la capital que parla castellà sol ser la que més valenciana es sent, la que més s’emprenya quan els compares amb els catalans, aleshores per què no mostrar i utilitzar la llengua que et fatindre l’autèntica senya d’identitat valenciana? A voltes tenim aquestes contradiccions, que jo personalment no entenc. Sols hem de tindre clara una cosa, i és que la despreocupació i el no reforçament de la nostra llengua i cultura pot posar-les en seriós perill. I és que si tot allò que tenim, que és nostre, no ho utilitzem, no ho mostrem al món i no ho potenciem... morirà.
Un dels capítols mésimportants al nostre territori, es produí amb la decisió per part dels Reis Catòlics d’expulsar a tot aquell que no fora cristià, es a dir tant a jueus com moros. La intel·ligència demostrada per Jaume I, que va fer quedar-se als moros per a no deixar buit el territori i per a que la economia no es ressentís, es va desmuntar uns segles endavant amb la persecució i desterrament dels moros. Talvolta en la nostra societat molt poques voltes ens situem des del punt de vista morisc, ja que eixes persones, ja nascudes en la nostra terra, no feien altra cosa que treballar la terra, crear negocis, tant per a bé propi com per a bé del nostre poble, ja que possiblement la gran majoria no havia conegut cap altre territori i es sentien en la seva pròpia casa (com així era). Els cristians, com ja...