PAC1 Thernandoa PFCC












RACIONALISME I EMPIRISME



















Teófilo Hernando
Consultor: Marc RoquéPensament filosòfic i científic modern, Aula I
Activitat PAC 1
Grau en Humanitats, 1er semestre 2014
Universitat Oberta de Catalunya

1.- EL DUBTE METÒDIC DEDESCARTES

El dubte metòdic és un concepte cabdal en el qual es fonamenten les conclusions i el desenvolupament de la filosofia de Descartes i que conseqüentment esdevindrà una eina imprescindible a l’hora d’abordar les reflexions filosòfiques i científiques posteriors sense la qual no ens podríem imaginar el pensament modern.
Així, el raonament cartesià és basa en posar en qüestió, en dubtar detot el coneixement anterior com a única via fiable per arribar a la veritat (conclusió exposada primer en la segona part del Discurs del Mètode i després en la Primera Meditació). Cal rebutjar, per equivocades, totes les creences de les quals es pugui plantejar algun dubte. A partir i al voltant d’aquest concepte construeix el seu famós mètode de vital transcendència epistemològica en el futur idel qual fa ús per a consagrar-se a la recerca imperiosa de la veritat: “però atès que aleshores desitjava dedicar-me només a la recerca de la veritat, vaig pensar que em calia fer precisament el contrari i rebutjar com a absolutament fals tot allò en què pogués imaginar el més petit dubte, per tal de veure si després d’això quedava en la meva convicció alguna cosa que fos completament indubtable”1.

Per tant el dubte és metòdic perquè és la base del mètode que cerca la veritat; és constructiu perquè a diferencia de l’escèptic (que no creu en el coneixement) serveix per superar-lo, per trobar proposicions resistents a qualsevol dubte imaginable.
El dubte cartesià posa en qüestió absolutament tot el coneixement, és universal: s’ha de dubtar del món, de la tradició, dels sentits, fins i totde la raó. Descartes dubta dels sentits (el cos ens enganya, no ens dóna una informació clara i distinta), del món extern (que ens arriba a través del coneixement sensible), de la pròpia raó (ens podem equivocar quan raonem, podem està afectats del “geni maligne”).
Però, per altra banda, i sobtosament el mètode ens facilita una operativa ordenada, segura i fiable per superar-lo. Podem dubtar detot, dels sentits i de la raó, dels cossos exteriors i del nostre propi, de les persones i dels esperits, del sentit comú i també de la ciència, però la grandesa del dubte rau en què ens revela la primera de les certeses: la nostra existència.
En efecte, el fet de dubtar de tot, fins i tot de que dubto porta a Descartes a reflexionar-
hi en la part IV del Mètode: “em vaig adonar que, mentre voliapensar així que tot era fals, calia, necessàriament, que jo, que ho pensava, fos alguna cosa. I advertint que aquesta veritat: “«cogito ergo sum»” era tan ferma i tan segura que ni totes les més extravagants suposicions dels escèptics eren capaces de fer-la trontollar, vaig jutjar que la podia admetre sense escrúpols com el primer principi de la filosofia que cercava”2.
Descartes transita des delfet de dubtar a la veritat indubtable, "penso, així existeixo". Una veritat clara i distinta des de la qual poden ser deduïdes totes les demés. Una intuïció mitjançant la qual m’experimento a mi mateix com una substància pensant. Un principi immutable, indubtable, condició prèvia de totes les proposicions, fins i tot de les afirmacions que pretenen negar-ho.


II.- QUI ÉS SPINIOZISTA

El text a...