universitario

T.5_ Explica en quina mesura la narrativa curta de Quim Monzó reflecteix la societat contemporània i amb quins recursos literaris ho fa.

És un escriptor fonamental i referent ineludible amb gran capacitat per utilitzar els llenguatges de la societat contemporània. Observador implacable de la societat –“caçador d’instants”-, amb un sentit de l’humor i la paradoxa extraordinari. Provocatiu, ambcada vegada més fons d’amargor. Fa més de trenta anys que construeix amb rigor una obra literària d’una solidesa perdurable
A la literatura catalana, salvant les excepcions que calga (Rodoreda, Calders, Espriu...), el conte sempre ha estat una mena de parent pobre, i són pocs els escriptors joves que es presten a fer-ne el dur aprenentatge. Quim Monzó és una d'aquestes brillants excepcions.Autor de tres novel·les, va distingir-se ben prompte en el conte, gènere en el qual ens ha ofert una sèrie de volums que ja són de referència dins la literatura europea. Alguns dels seus llibres han estat traduïts a més d'una vintena de llengües.
Ja en els inicis s’hi observa la percepció d’una realitat davant la qual mostra una actitud de desengany. Sempre amb ironia, a distància des del’escepticisme militant i amb un sentiment de fracàs. En els contes posteriors el desengany es converteix en una estèril recerca de l’ordre, en la creació, en les relacions afectives, en els usos lingüístics, en les relacions familiars …
Escriptor molt ben informat, domina tot un ventall d’informacions variades: escriptors, grups musicals, pel·lícules, gastronomia, publicacions, programes de televisió;fet que li permet avançar-se a esdeveniments que es produiran més avant. Amb els anys, ha modelat una imatge basada en el coneixement, la independència de criteri, el sentit comú, l’esperit provocador fins el límit.
Els personatges de Monzó recorren el món interrogant-se sobre el sentit de les coses. Els motius centrals de la narrativa de Monzó van des de la solitud existencial fins a la reflexióirònica sobre l’escriptura. En el segon llibre de contes, Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Mauri (1980), encara és present una certa atmosfera onírica (de somni) —en què predominen temes com el doble, la rebel·lió dels objectes o el trencament de la barrera entre els espais de la ficció i la realitat—, però en L’illa de Maians (1985) preval la reflexió sobre el llenguatge i l’acte del’escriptura, i també la denúncia de les vanitats del món literari.
Tant en la narrativa com en l’articulisme, Quim Monzó delimita i analitza les imatges que ens fem de la ciutat i del país, de les relacions de parella i de nosaltres mateixos. La temàtica central de la seua literatura són els tòpics i les mentides que envolten tots els aspectes de la vida quotidiana.
A partir del primer recull de la dècadasegüent, El perquè de tot plegat (1993), sense perdre cap d’aquestes perspectives, els seus contes tendeixen a agrupar-se al voltant de dos grans pols temàtics. D’una banda, l’alienació de la vida en parella: una bona part dels relats de Quim Monzó estan dedicats a tipificar tota mena d’actituds i discursos sobre les relacions amoroses a la nostra època. Els seus personatges, l’ambient en quèviuen, les formes habituals de relació, etc., tenen una relació molt directa amb els estils de vida urbana de les acaballes dels setanta i el començament dels huitanta. L’altre pol temàtic que domina la narrativa de l’autor és la reescriptura en clau irònica o la deformació d’episodis literaris ben coneguts, des de la lectura grotesca del cavall de Troia fins al capgirament de la història de Lametamorfosi kafkiana, amb un conte en què és l’insecte qui es converteix en home. L’últim llibre de contes publicat, Mil cretins (2007), constitueix una reflexió amarga sobre la vellesa, la decadència física i el pas del temps.
Monzó descriu el procés d'escriptura de les seues obres narratives com un procés d'improvisació sense pla previ. Escriu de coses tan concretes i immediates que podríem...