Varios

TEMA 1. INDIVIDU I SOCIETAT
(Font: Estruch, J. (1999) “La perspectiva sociològica” a Cardús, S. (coord.) La mirada del
sociòleg. Barcelona, Proa-UOC, pàgines 30-38)
L'objecte d'estudi de la sociologia: la societat
Afirmar que la sociologia estudia la societat, o que la societat és l'objecte d'estudi de
la sociologia, és tan evident i indiscutible que no cal entretenir-s'hi. Però si voleuveure
com un sociòleg es toma lívid, es posa nerviós i fa cara de voler fugir corrent, demaneu-li
que us defineixi de manera breu, concisa i rigorosa, que és la societat. Si consultem
manuals d'introducció a la sociologia o diccionaris, hi trobarem dotzenes de definicions
diferents de societat. A primer cap d'ull, la majoria ens poden semblar prou enraonades;
fins i tot potser prou convincents.Però si ens preguntem, no tant si són poc o molt
boniques, sinó fins a quin punt ens són útils, veurem com en moltes ocasions no sabrem
que fer-ne a banda d'intentar memoritzar-les.
La definició que proposem a continuació és sens dubte molt senzilla i elemental, tant,
que no mereixeria l'honor de figurar en cap diccionari: la societat és la nostra
experiència amb la gent que ens envolta. Ésgairebé una definició d'estar per casa,
però té en canvi l'avantatge de poder ser presa com un punt de partença per a posar-se
a treballar. A mesura que s' avanci en la lectura, la podrem matisar i completar. Però de
moment l'única cosa que li exigim és que ens sigui una eina útil per a la reflexió, i per a
anar introduint uns quants conceptes bàsics. Analitzem breument cadascun deIs
elementsd'aquesta proposta de definició.

La persona humana com a ésser social
Per que podem afirmar que la societat és la nostra experiència? La societat és el context
de totes les meves experiències. Fins i tot de la meva experiència del món, i de
l'experiència que tinc de mi mateix. Els altres intervenen en totes les meves
experiències, des del moment mateix del naixement i fins al moment de lameva mort. Hi
intervenen ja sigui possibilitant-les, ja sigui condicionant-les, o bé modificant-les.
Difícilment podrem trobar una sola experiència, real i concreta, en la qual els altres no
intervinguin. Ni tan soIs el somni, experiència solitària per excel·lència, no és possible
sense els altres, en la mesura que ni el narcisista més reconsagrat no és capaç de
somiar-se exclusivament ellmateix. La persona ho és, esdevé persona, en relació
constant amb els altres. Sense aquesta permanent interacció, senzillament no
hauríem arribat a ser persones.
En efecte, res de tot allò que anomenem personal no existiria sense els altres.
Començant pel meu nom, amb el qual m'identifico, però que m'ha estat donat i fins i tot
imposat, i continuant per les meves maneres de fer, de pensar i desentir. Tant els meus
comportaments com les meves idees i els meus sentiments són, en molt bona part,

1

conseqüència de la influencia que els altres han exercit sobre mi. Aquest fet va
estretament lligat al subdesenvolupament instintiu i al caràcter «prematur» de l'individu
de l’espècie humana en néixer. Tota la temàtica del procés de socialització arrenca d'
aquesta constatació, que enspermet entendre una afirmació paradoxal, però alhora
sociològicament fonamental: la nostra identitat personal es construeix socialment.
En definitiva, doncs, sóc com sóc, sóc el que sóc i sóc qui sóc gràcies als altres (i
potser, de vegades, per culpa deIs altres). En aquest sentit podem afirmar, com ho
insinuava ja la definició de societat de la qual hem partit, que jo sóc jo i allò quem'envolta. Tal com deia Ortega y Gasset, en una expressió molt similar, «soy yo y mi
circunstancia». O si es volgués formular en fermes encara més contundents: sóc allò
que els altres han fet de mi. Aristòtil, sense esperar que arribés cap sociòleg a descobrirho, deia de l’home que era un zoón politikón, un animal polític: és a dir, aquell que viu a
la polis. L' animal que viu a la ciutat grega...