Cartas de pilini

PLINI EL JOVE, Cartes, llibre VI
16. G. PLINI AL SEU TÀCIT. SALUT.
[1] Em demanes que et conti la fi del meu oncle, per tal de poder-la transmetre més fidelment a la posteritat. T’ho agraeixo, car entenc que la seva mort, si tu la solemnitzes, ha d'ésser cridada a assolir una glòria immortal. [2] Perquè encara que hagi traspassat amb tants de pobles i de ciutats, en la destrucció d'una de lescontrades més belles, i encara que aquell cas inoblidable li asseguri una vida immortal, encara que ell mateix hagi deixat diverses obres i duradores, l'eternitat dels teus escrits ha d'afegir molt al seu record. [3] Tinc, certament, per afortunats aquells homes als quals, per una gràcia dels déus, és donat de fer coses dignes d'ésser escrites, o d'escriure coses dignes d'ésser llegides; considero,però, més afortunats encara aquells que pogueren fer una cosa i l'altra. En el nombre d'aquests serà el meu oncle, tant pels seus llibres com pels teus. Per això emprenc de bon grat el que em demanes, i fins i tot t’ho demano com un favor. [4] Era a Misènum i comandava personalment l'estol. El novè dia abans de les calendes de setembre1 la meva mare l'assabentà que apareixia un núvol de grandàriai de forma desacostumades. [5] Havent pres el bany de sol, i després el d'aigua freda, havia fet un mos, s’havia ajagut, i estudiava. Es posa les sandàlies i puja en un lloc des d'on pogués veure’s millor aquella meravella. S'aixecava un núvol -els que s'ho miraven de lluny no sabien ben bé de quina muntanya sortia, després es va saber que del Vesuvi, - l’aspecte i la forma del qual s’assemblavamés a la figura d'un pi que a la de cap altre arbre. [6] Ja que, projectant-se en l'aire com un tronc llarguíssim, s'eixamplava en branques. Jo crec que això s'esdevenia així per tal com, en afeblir-se el corrent que l'impulsava d’entrada, el núvol, mancat d'aquesta força o, millor, vençut pel seu propi pes, s'esvaïa en amplada. Tan aviat era blanc com d'un color brut i amb taques, segons si elque portava era terra o cendra. [7] A ell, com a home de ciència, aquell espectacle li semblà extraordinari i digne d'ésser conegut més de la vora. Mana que li preparin una embarcació i em dóna permís d'anar amb ell, si vull. Li contesto que m'estimo més quedar-me a estudiar, ja que ell mateix m'havia assignat una feina per escriure. [8] Ja sortia de casa quan rep un escrit de Reetina, muller deTascus, la qual, espantada per la imminència del perill -per tal com la seva vil·la era ben bé sota la muntanya i no hi havia altra manera de sortir que amb barca,- li pregava que la tragués d'aquell mal pas tan extrem. [9] Ell canvia aleshores de parer i apressa tant com pot allò que havia començat amb un intent científic. Prepara unes quantes quatrirrems i hi puja ell mateix, per tal de dur ajudano solament a Reetina sinó a molts, perquè la costa era freqüentada per la seva amenitat. [10] Es llança pel camí dret cap allà d'on els altres fugen, té encarat el timó cap al lloc del perill, tan lliure de por que tots els canvis d'aquella desgràcia, tots els fenòmens, els dicta i anota tal com es presenten als seus ulls. [11] Ja la cendra queia a les naus, més calenta i més espessa a mesura quehom s'hi atansava. Ja queien rocs i pedres ennegrides, calcinades i engrunades pel foc, ja la mar s'obria en un gual inesperat i la runa obstruïa les platges. Vacil·la un instant si havia de recular. Tot seguit, però, diu al pilot que l'instava a fer-ho: "La fortuna afavoreix els coratjosos. Arriba't a casa de Pomponià." [12] Aquest era a Estàbies, i la meitat del golf (car el mar s'hi endinsa acausa de
1

Correspon al 24 d’agost del nostre calendari

la curvatura insensible de la platja) el separava de nosaltres. Allà Pomponià, encara que el perill no s'acostava per aquell cantó, com que hi era visible i amb indicis de fer-se imminent, havia portat els embalums a les naus decidit a fugir si calmava el vent contrari. Dut per aquest vent, que li era favorable, el meu oncle l'abraça...