Cine durant la 2ª guerra mundial

Esquema: CINEMA DURANT LA SEGONA GUERRA MUNDIAL. CINEMA DE PROPAGANDA Els països implicats en la Segona Guerra Mundial Després de la Primera Guerra Mundial durant la qual, malauradament, el potencial de cinema no es explotar suficientment, els governs de tot el món van a aprendre a apreciar el seu valor propagandístic i entre 1939-45 no es va repetir el mateix error. Però les indústriescinematogràfiques d’Europa no es van ocupar de la guerra fins a la primavera de 1940. A GRAN BRETANYA la reducció de quantitat va coincidir amb una notable millora de la qualitat. Des del Ministeri d’Informació es van fer curtmetratges de servei públic i també documentals imaginatius. El personatge més capacitat d’aquest període va ser Humphrey Jennings (19071950), que va captar l’esperit de Gran Bretanyadurant la guerra en pel—lícules com Listen to Britain (1941), Fires Were Started (1943) i A Diary for Ttimothy (1945)1. El realisme va seguir influint en les pel—lícules britàniques de ficció que tractaven el conflicte real; per exemple: Sangre, sudor y lágrimas, de Noël Coward i David Lean al 1942. També van ser molt populars les pel—lícules nostàlgiques com Coronel Blimp (Michael Powell i EmericPressburger, 1943), La vida manda (David Lean, 1944) i Enrique V (Laurence Olivier, 1944). El cinema de Vichy, FRANÇA, salvat de la reorganització nazi, va produir unes dues-centes pel—lícules d’evasió: de terror, obres nostàlgiques, musicals, melodrames històrics... Marcel Carné (1909-1996), que va fer cinema d’evasió perquè era “segur”, va aconseguir introduir al—legories atrevides del’ocupació com Les Visiteurs du soir

Aquesta pel—lícula va ser una barreja de realisme documental, narrativa humanista i imatges impressionistes; avui està considerada com un retrat de Gran Bretanya a prop de la pau.
1

(1942) i Les enfants du paradís (1945). Aquesta última també va ser una investigació sobre les relacions entre la vida i l’art, entre la realitat i la il—lusió; es va tardar més de dosanys en acabar el film degut al sabotatge nazi i a la detenció de membres del repartiment. No totes les interpretacions subversives de l’ocupació es van entendre tan fàcilment; per exemple: Le Corbeau (1941) va costar al seu director Henri-Georges Clouzot i a l’actor Pierre Fresnay l’acusació de col—laboracionisme després de l’alliberament. El cinema de la URSS durant el temps de la guerra es vaaguantar gràcies a històries èpiques com Iván el terrible d’Eisenstein i relats que parlaven de l’heroisme del realisme socialista. També es va recuperar l’esperit dels documentals dels anys 20. Entre les millors produccions del període es troben: Un día en el Nuevo Mundo de 1941; Álbum del cine de combate que eren col—leccions mensuals d’informació i reconstrucció històrica; La batalla por nuestraUcrania soviética, una peça poètica de 1943. Els documentals patrocinats per diferents oficines governamentals i militars dels EEUU van mantenir la seva reputació. Destaquen: la sèrie en set parts Why We Fight (Frank Capra, 1942-44)2; The Negro Soldier (Stuart Heisler, 1944); el reportatge gràfic de batalla Report from the Aleutians (John Huston, 1943); The Battle of Midway (John Ford, 1944); iMemphis Belle (William Wyler, 1944). Mentre els directors més importants de Hollywood justificaven la guerra o feien reportatges sobre ella, les estrelles van aportar el seu gra d’arena allistant-se al exercit, animant als soldats en el front, servint a la cantina de Hollywood o simplement intentant entretenir a la població. Encara que les produccions van disminuir en un 40%, la Segona GuerraMundial va ser un període pròsper per a la

Les set parts d’aquesta sèrie de complexa composició, combinaven noticiaris, fragments de pel—lícules, reconstruccions, fotogrames, mapes, subtítols i seqüències animades de Disney.
2

indústria de Hollywood; la gent tenia la impressió de que anar al cinema era un acte patriòtic i l’assistència als cinemes va arribar als 85.000.000 d’espectadors...