Como ayudar a nuestros hijos con empatía

SESSIÓ ... L’EMPATIA. COM AJUDAR ALS NOSTRES FILLS A GESTIONAR LES
SEVES EMOCIONS
El més important a l’hora d’escoltar els nostres fills no són les paraules que utilitzem, sinó l’actitud que adoptem. El més important a l’hora d’escoltar-los és:   Escoltar activament el “desfogueig” emocional del fill Donar-li una paraula al sentiment que expressa

Es requereix pràctica i concentració nosols per escoltar el que el nostre fill ens explica, sinó també per tractar d’identificar el que està sentint en aquell moment. L’empatia és la capacitat de posar-se en el lloc de l’altre; de poder comprendre els seus pensaments, sentiments i emocions mantenint la nostra perspectiva i enfocament de la situació. Podríem definir l’empatia com la capacitat de percebre l’experiència subjectiva d’unaaltra persona. La capacitat de captar les emocions i sentiments dels nostres fills és molt important en la nostra relació amb ells, però aquesta capacitat només es desenvolupa adequadament si tenim una consciència clara del que nosaltres sentim i dels processos que ens porten a experimentar determinades emocions.

A continuació, mostrarem vuit reaccions diferents a l’empatia amb què ens hem poguttrobar qualsevol de nosaltres.

La situació és la següent: Imagina’t que et trobes a la feina. El teu cap et demana que facis un treball extraordinari i ho necessita abans de què acabi la jornada laboral. Vostè té intenció d’ocupar-se immediatament d’això però, degut a unes urgències imprevistes, se li oblida completament. A l’acabar la jornada es troba al costat dels seus company, disposat amarxar cap a casa, i el seu cap li reclama el treball que li havia demanat a principi del matí. Vostè intenta explicar-li el dia que ha tingut i la multitud d’imprevistos que han sorgit, però ell l’interromp i amb una veu especialment fort li crida: “No m’interessen en absoolut les teves

excuses. Per a què creus que et pago, per a passar tot el dia assegut?”. Al veure¡l obrir la boca per intentarexplicar-se torna a cridar: “Calli!” i marxa. Els seus companys fan com que no ho han escoltat. Decebut, marxa cap a casa. Abans d’arribar, es troba amb un amic i, com es troba tan remogut, no pot evitar explicar-li el que li ha passat. El seu amic “tracta d’ajudar-lo” de vuit maneres diferents: I. Negació dels sentiments: “No veig per què t’ha afectat tant. És una tonteria sentir-se malament peraixò. Probablement has exagerat una mica les coses, no pot ser tan greu, vaaaa... somriu que estàs millor”. II. L’actitud filosòfica: “Mira, la vida és així. Les coses no sempre funcionen com a un li agradaria. Has d’aprendre a agafar-te les coses amb més calma, al món no hi ha coses perfectes ni persones perfectes”. III. Consells no demanats: “Saps el que hauries de fer? Demà al matí ves dret capal despatx del teu cap i digues-li que admets haver-te equivocat, després et poses amb la feina que et va demanar immediatament, no et deixis desconcentrar per imprevistos que puguin aparèixer i, si vols conservar la teva feina, procura que no torni a passar”. IV. Preguntes: “Quines són les urgències que has tingut per no poder fer-ho? No has pensat com es posaria si no feies aquesta feina? Jat’ha passat altres vegades? Per què no l’has seguit quan marxava per intentar explicar-li el què t’ha passat?”. V. Llàstima: “Oh, pobre! És horrible! Em sap tant de greu el que t’ha passat que em posaria a plorar amb tu!”. VI. Psicoanàlisi d’aficionat: “Se t’ha acudit pensar que en realitat el que et passa és que projectes en el teu cap una figura paterna? Potser de nen t’angoixava molt sentir al teupare cridar-te i ara tornen a aparèixer aquestes pors infantils. He encertat, oi?” VII. Actitud de vehemència (intent de solidaritzar-se amb els sentiments de l’altre): “Quina experiència més desagradable! Suportar un atac com aquest davant de terceres persones deu ser horrible, no sé com has pogut suportar-ho”. VIII. Defensa de l’altra persona: “Comprenc l’explosió de ràbia del teu cap, deu...