Conte curt

|El Truc |
| |
|[pic]|

Imma Nadal

Ja fa anys que vaig llegir en un llibre d’autoajuda com podem aconseguir fer realitat els nostres somnis. Aquell gurú, de qui no recordo el nom, deia com s’havia de visualitzar primer el que volíem i, després, estar segurs que ho rebríem; tot seguit, la nostra petició no tardaria a ser-nos concedida. Doncs mira quejo vaig provar aquesta tècnica vegades i vegades i... res! En Josep no apareixia; més ben dit, havia desaparegut.

No vull pas dir amb això que l’autor del llibre m’enganyés, potser a ell li funcionava. A mi, no. Segurament, com totes les coses de la vida, tenia el seu truc. I, ara, ves per on, sense cap invocació, aquell vell desig sembla que és a punt d’acomplir-se’m: en Josep havingut a la festa.

Jo no volia pas assistir-hi. Avui no em trobo gaire bé. Sento una estranya pressió al cor. Malauradament, no he tingut altra opció que venir. De fet, m’hi han portat. Ara, però, amb la perspectiva de veure i poder parlar amb en Josep, tot canvia. Encara bo!, perquè no es pot pas dir que, de moment, sigui gaire divertida, la trobada. És clar! Ara m’adono del problema:encara no s’han començat a servir les begudes! Mira que no sé pas què esperen...! Potser que vagi a parlar amb el cambrer, si no, el personal començarà a marxar.

Ja ho faré més tard. Ara vull gaudir del moment i esbrinar què ha vingut a fer aquí, en Josep. No em vull fer il·lusions. Potser no sap que jo també hi sóc i, casualment, s’ha presentat convidat per alguna de les meves amigues. Hiha molta gent. Hi són totes, les meves col·legues. La Cristina també hi és. Espero que no sigui a ella, a qui ha vingut a veure. La Cristina és la meva millor amiga i jo sempre he sentit enveja dels seus ulls profunds, expressius i enigmàtics, propis de la millor actriu de cine.

A la Cristina i a mi ens agrada el mateix perfil d’home: alt, ben proporcionat, intel·ligent, divertit, mésjove, etc.; o sigui, sense donar-hi més voltes: en Josep acompleix amb escreix tots aquests requisits. Em preocupava llavors, i, pel que sembla, ara també em fa anar de corcoll aquesta rivalitat que, més d’un cop, ens ha enfrontat. Recordo que una nit, sense dissimular la meva inquietud, vaig preguntar a en Josep:

―Oi que és guapa, la Cristina?

―No l'he mirat ―em va respondre,mentre sentia el seu desig dins el meu cos.

Quin alleujament que vaig tenir! Jo sóc molt més gran que en Josep i els dos sabíem que aquesta relació no tenia futur. Durant dos meravellosos anys la vàrem dur en secret. Tret d’aquell divendres que ens vam trobar al pis que els seus pares tenen a la ciutat. El seu papà i la seva mamà eren a la Cerdanya.

Les dues veïnes solteres que viuenal pis del costat ens van sentir. Es veu que aquella nit no van pas dormir. Suposo que vàrem despertar la seva retorta imaginació pensant en el que fèiem i amb l’orella ben enganxada a la paret. Volien esbrinar la meva identitat i, per això, a les set del matí, quan vaig sortir del pis d’en Josep, va sortir també una d’elles al replà de l’escala, amb la bossa de les escombraries a la mà idecidida a compartir amb mi l’ascensor. Segurament que havien posat la bossa, ben lligadeta i a punt, amb tota la mala intenció. Així pensaven desvelar qui era la misteriosa dona a la qual, el seu veí, havia fet gemegar de plaer tota nit.

―Bon dia! ―li vaig dir.

―Bon dia ―em va respondre ella mentre em mirava de dalt a baix amb ulls de besuc.

Vaig saber que em coneixia i fins...