criminologia

INTRODUCCIÓ

La criminologia actual, tal com demostrarem, professa una imatge molt més complexa del fet delictiu i dels factors que convergeixen en "l'escenari" criminal. Juntament amb l'infractor, la víctima també adquireix un protagonisme creixent. I el delicte es deixa d'identificar amb la freda decisió abstracta, gairebé ahistòrica, d'un arquetipus d'home ideal, algebraic, que s'enfrontad'una manera sorprenent amb la llei a conseqüència d'alguna patologia o disfunció que el fa diferent. El crim s'ha de comprendre com un conflicte o enfrontament interpersonal històric, concret, tan dolorós com humà i quotidià: com un problema social i comunitari.
La mateixa decisió criminal no es pot entendre d'una manera estàtica i objectiva, prescindint de processos lents i subtilsd'aprenentatge i socialització de l'infractor, ni de certes operacions "cognitives" matisades pel "context subjectiu" d'aquest. Els factors espacials, ambientals, interpersonals, culturals, etc. convergeixen en l'escenari criminal i contribueixen decisivament al molt selectiu disseny del "perfil" del fet delictiu.
La resposta al crim no depèn ni únicament ni prioritàriament de la coherència del seu entramatnormatiu, ni de la preparació i laboriositat dels funcionaris, empleats públics i operadors del sistema legal, o de l'efectivitat d'aquest, mesurada en funció de la seva capacitat dissuasiva nominal (crim evitat) o del seu rendiment real (crim castigat). No n'hi ha prou de tenir bones lleis, bons funcionaris i un sistema legal eficaç. Penes més dures, més policies i més presons –diu amb raó unconegut autor– potser determinen un increment de població reclusa, però no pas una disminució correlativa i sensible de la criminalitat. La qualitat –i l'eficàcia– de la reacció al delicte no pot prendre com a únic indicador el grau de satisfacció de la pretensió punitiva de l'Estat (càstig del delinqüent), sinó que també ha de tenir en compte les expectatives legítimes dels implicats en el dramacriminal: víctima, infractor i comunitat jurídica.
La reparació dels danys causats, la rehabilitació del delinqüent i la prevenció racional del crim (eficaç i amb menys cost social) representen els objectius essencials que permeten verificar la bondat de qualsevol sistema. Les actituds de l'administrat envers aquest (respecte, col·laboració, alineació, rebuig, etc.) i una sincronització més gran omés petita entre l'ordre social i el sistema legal són el millor test de la salut del sistema.








MODUL 1: La criminologia com a ciència empírica i interdisciplinària: Consolidació de la criminologia com a ciencia

1. La criminologia com a ciència empírica i interdisciplinària



DEFINICIÓ DE CRIMINOLOGIA: ciència empírica i interdisciplinària que s'ocupa de l'estudi del crim, dela persona de l'infractor, la víctima i el control social del comportament delictiu, i que tracta de subministrar una informació vàlida, contrastada, sobre la gènesi, la dinàmica i les principals variables del crim –entès com a problema individual i com a problema social–, i també sobre els programes de prevenció eficaç i les tècniques d'intervenció positiva en el delinqüent. (imatge moderna de lacriminología)
Aquesta aproximació insinua:
- Característiques fonamentals del mètode: empirisme i interdisciplinarietat
- n'anticipa l'objecte: l'anàlisi del delicte, el delinqüent, la víctima i el control social.
- i n'anticipa les funcions : explicar i prevenir el crim i intervenir en la persona infractora.
La definició suggerida té en compte tant la gènesi i l'etiologia del crim coml'examen dels processos de criminalització.
La criminologia és una ciència. Aporta una informació vàlida, fiable i contrastada sobre el problema criminal; informació que s'obté gràcies a un mètode empíric que descansa en l'anàlisi i l'observació de la realitat. No es tracta, doncs, d'una art o d'una praxi, sinó d'una ciència genuïna.
Per això, la criminologia disposa dels elements següents:...