Crisi en la psicologia científica

UOC – HISTÒRIA DE LA PSICOLOGIA | PEP MALLA ABELLÓ |
PAC 1 | |

Comentari de Text

Caparrós, A. (1991). Crisis de la psicología: ¿singular o plural? Aproximación a algo más que un concepto historiográfico.

Caparrós planteja en aquest text l'existència d'una crisi de la psicologia des del punt de vista
de la seva història, tant des dels seus antecedent històrics,fins la fundació com a tal de psicologia científica, fins a l'època actual. Des dels seus inicis i abans de rebre un caràcter científic la psicologia ha estat marcada per una varietat de corrents que han coexistit en una època ( empirisme – racionalisme, idealisme – materialisme, dualisme.monisme... ) i que han creat la falta d'una unitat, per tant l'aparició d'una crisis.

Però el que no posa endubte és el caràcter científic de la psicologia, eastablert a partir del S.XIX ( Wundt ), on es genera la transició d'una psicologia filosófica cap a una psiclogia científica.
El que dóna a la psicologia entitat com a ciència és l'utilització de mètodes científiconaturals, i els resultats que d'aquests s'extrauen, i la seva posterior difusió i aplicació.
Però també en aquest àmbit lapsiclogia mostra punts de crisi en un sentit singular. Kuhn fa un plantejament de la ciència com a mètode d'investigació que combina l'objectivitat del mètode científic amb subjectivitat ( percepcions, arguments i llenguatge des del punt de vista del subjecte, i per tant influenciats pels interessos i desitjos d'aquest ). Aquí podem trobar un punt feble ja que la perspectiva del subjecte afecta de formadirecta a les conclusions i estudis científics, que s'entenen en el contexte social i individual però que manquen d'una veritat absoluta.

Kuhn planteja que el judici crític d'un grup d'investigadors en un període específic de temps que comparteixen unes suposicions sobre un contingut ( paradigma )porten a una investigació per tal de resoldre els problemes que s'han generat ( ciència bàsica ).Aquesta ciència no és absoluta i hi poden haver errors ò contradiccions en el seu model científic, que generin anomalíes que no es poden explicar, és en aquest entorn quan es genera una crisi científica. Creant una crisi de la psicologia ininterrumpuda, Aquesta conciència de crisi ininterrumpuda no s'esdevé entre els psicòlegs que investiguen i estudien les implicacions d'un paradigma , sino enl'observació externa d'altres psicòlegs que analitzen els reslutats i són els que observen les anomalies de la ciència bàsica anterior, proposant un nou paradigma que portarà a l'aparició d'una nova ciència bàsica.

A més Caparrós planteja l'aspecte ò la necessitat de proclamar que són científics referint-se a que depenent de l'àrea d'estudi i especialització han de ser coneixedors d'altresdisciplines ò bé nutrir-se d'elle per tal de poder realitzar una millor comprensió respecte al paradigma. Aquesta necessitat evoca en una evolcuió constant, i per tant una “crisis” en relació amb els canvis i avanços a nivell socio-cultural, científic ( biologia, física, química, genética.... ), etc...

També conclou que encara que els processos empleats siguin rigurosament científics els seusresultats no són garantía suficient de rellevància , generant una conciència de crisi latent. Però això en cap moment no posa en dubte l'estatus científic de la psicologia, ja que amb crisi ò sense crisi les activitats científiques, els resultats d'aquestes i l'ús a nivell professional d'aquests estudis reforcen el concepte de psicologia com a ciència.

Tradicionalment la ciència es basava enl'observació empírica ( coneixement basat en l'experiència, en contraposició amb el racionalisme ), una teoria i els seu anàlisis científics, creant així unas relacions lícites basades en unas lleis causals ( determinisme ), i per tant la possible predicció i control d'un succés.
Però alguns filòsofs de la ciència no estaven d'acord amb alguns aspectes tradicionals. Aquest és el cas de Karl Popper i...