Cultura caurel

INDEX

Introducció 1

Cos del treball 2

Conclusions 12

Bibliografia 13

Annex 14

Com Jordi Busquets diu a Els escenaris de la cultura la cultura popular a Europa esta relacionada amb el folklore i la tradició.
El meu treball es centrarà en la cultura popular del Caurel. És a dir, en tot el conjunt de creences, costums,rituals, festes, literatura, etc, constituïts per elements propis i aliens provinents de l’antiguitat i rebuts tradicionalment d’una generació a una altra.
El Caurel (O Caurel, en gallec) és una serra situada al sud-est de la província de Lugo. La serra es divideix en cinquanta pobles o aldees agrupades en nou parròquies. Cada parròquia té el seu Sant i el dia del Sant és la data que fan servir percelebrar la seva pròpia festa. Un exemple és Sant Joan a la parròquia de Seoane; i la festa és el dia vint-i-quatre de Juny, més endevant explicaré més detalls d’aquesta celebració.
La cultura del Caurel deriva dels celtes, com a tota Galícia; peró tot i que hi han abundants asentaments a tota la serra, no trobem cap ben conservat per l’acció dels buscadors de tressors. El nom de Caurel provéd’aureum (or), ja que durant l’època romana es van explotar numerosos jaciments aurífers.
El Caurel, com he esmentat, va ser molt important durant l’època romana degut a aquesta explotació d’or, ferro i antimoni. Actualment, però, el principal recurs miner és la pissarra.
En canvi, de l’època romana si que es conserven numerosos asentaments. Un testimoni prehistòric és, per exemple, la cova rupestrede l’ós o el mirador del Pía Páxaro.
La cova de l’ós situada a l’aldea de Moreda és una de les més representatives de l’època. Es diu que aquella cova és on llençaven animals morts, era el cementiri d’animals, per dir-ho d’alguna manera. Per aquest motiu avui en dia la gent autòctona no acostuma anar. Diuen que si entres és un lloc molt fred, que et transmet males vibracions i, fins i tot, espoden sentir psicofonies de diferents animals.
Al mirador del pía Páxaro se li va posar aquest nom perquè al cim, a l’època romana, hi havia una àguila imperial de ferro. L’àguila era la protectora de tots els poblats que envoltaven el cim.
De l’època medieval també també hi han testimonis com son els temples o ruïnes de fortalesses. Un exemple de ruïna medieval és el castell de Carbedo.
Diuenque els monjos de Samos (Lugo) van cedir aquest castell a Alfonso el Casto per protegir-lo de les ires del deu tiet D.Aurelio, que ers rey en aquells moments. Els monjos van buscar la millor protecció per al que, un anys més tard, seria el futur rei.
Aquestes son algunes de les llegendes antigues més conegudes. D’ara en endavant parlaré d’algunes de les celebracions, festes, més significatives.Com he esmentat anteriorment, cada parròquia té la seva festa. Sant Joan (San Xoán) és una de les més grans. Es celebra al poble de Seoane i participen tots els veïns. Anthony Giddens diu que avui en dia la societat dóna l’esquena a la tradició (paraules publicades al 2000), aquí tenim un clar exemple que no és així, perquè tant aquesta tradició com la majoria de costums van passant de generació engeneració. Tota tradició és permeable i es van adquirint noves costums però sense perdre la essència de l’original.
El primer cap de setmana després del vint-i-quatre de juny es celebra el Sant Joan i dura dos dies organitzats de la següent manera. La festa comença divendres a la nit, tot el poble es junta a la plaça per fer la queimada. La queimada és un dels rituals gallecs més típics idifossos arreu del món. En l’origen de la queimada es troven elements cèltics, romànics, germánics i àrabs. Elements introduits per els àrabs serien l’aiguardent i el sucre; germànics el plaer per l’ebrietat col·lectiva i el gust per les begudes enceses; i dels celtes elements poètics, els “conxuros”. De totes maneres, l’important es entendre que sense el component màgic – religiós, heretat de...