Educación Infantil

Pràctica 1.3

UN BON ESTUDIANT
Un any abans d’aquesta dispersió, els Pares del Cor de Maria, com ja he indicat, estimulats sens dubte per l’aparent prosperitat delcol·legi de l’ex-seminarista, havien obert unes classes de segon ensenyament. L’oncle i la mare recordaven els progressos que en primeres lletres jo havia fet entre els religiosos, i em van posar de nou allurs mans tot fent-se gran esperances. Ara si que acabaria el batxillerat amb brillantor. Jo mateix vaig començar el curs amb veritable delit.
Però en veure que tot i haver plegatl’ex-seminarista, havien estat poquíssimes les famílies que els havien portat els nois per fer-los seguir estudis, els religiosos van desmaiar, i l’any següent van tancar les classes de segon ensenyament.Jo em vaig trobar altra vegada al carrer. Era una llàstima. M’havia entrat el gust per l’estudi. Un del Pares professors era pedant i antipàtic; però n’hi havia un altre d’intel·ligent isuavíssim, la fesomia amorosa del qual he intentat de pintar en el Pare Aleu, del Cercle màgic. Aquest Pare Pou, d’agradable memòria, es comportava amb mi com aquell amb Janet. Estimulava la mevavocació poètica amb llibres de bons versos, que ell em prestava, i corregia els meus assaigs puerils que jo vaig atrevir-me a mostrar-li i dels quals ell va tenir la benevolència de no mofar-se. Era uncatalanista fervent, una ànima tendra i poètica. Jo estava orgullós de la seva amistat. Ell em va fer estimar l’estudi i desvetllà el meu amor pels llibres catalans. Entre nosaltres dos havia nascutuna afecció sincera que el tancament del col·legi impedí que prengués volada. Mai més no he sabut res d’ell, però no he deixat de recordar-lo amb agraïment i afecte.
Havia aprovat elquart any de batxillerat a Tarragona, on el Pare pedant i antipàtic m’havia dut a examinar-me junt amb altres nois. Per un any que em mancava, l’oncle i la mare van decidir que el cursés a l’Institut...