Ejes renovacion pedagogica

EIXOS DE LA RENOVACIÓ PEDAGÒGICA

La revisió historiogràfica realitzada al llarg del capítol ens ha apropat a diferents propostes de sistematització de la renovació pedagògica a Catalunya. En revisar-les, ens adonem que Josep Pallach, en els capítols de la tercera part de la monografia sobre les contribucions dels mestres públics a la renovació, estableix els eixos principals del procés:* L’atenció envers les experiències pedagògiques estrangeres.
* Les idees renovadores de la pedagogia activa.
* Els altres aspectes de la renovació escolar: el joc, les colònies escolars, la renovació dels continguts.
* Les relacions entre l’escola i la família: l’educació dels pares.
* L’ensenyament dels adults i l’extensió escolar. L’educació de les dones.
* L’ensenyament dela llengua materna.
* La coeducació.
* La formació dels mestres.

Jordi Monés en la seva anàlisi i síntesi del pensament escolar a Catalunya aborda l’estudi del segle XX a partir de tres eixos:106 el món escolar (des d’una perspectiva social, cultural i política), les influències pedagògiques en la renovació metodològica i, en tercer terme, la diversitat d’ideologies escolars.Igualment, en les pàgines anteriors acabem de comentar l’esquema emprat en l’obra col·lectiva de González-Agàpito, Marquès, Mayordomo i Sureda que assenyala tres àmbits d’estudi:107 el context social, cultural i pedagògic; l’ensenyament (o sigui, la pràctica escolar) i l’educació fora de l’escola, responent als temes emergents d’estudi a partir, sobretot, de la dècada de 1990.

La sistematitzacióadoptada per aquests autors ens ha orientat la fórmula que seria més coherent aplicar de cara a organitzar i presentar els treballs i publicacions que constitueixen el nucli de la tesi en els capítols 3, 4 i 5. Seguint aquest criteri i acceptant les finalitats de la història a les quals ens hem referit en els apartats anteriors, hem optat per una estructura de tres nivells tal com hem anunciat en lapresentació de la tesi: la reflexió pedagògica, la pràctica educativa, i els reptes i les perspectives de futur.

L'impacte de la pedagogia (en el sentit de reflexió pedagògica), sobretot de la pedagogía activa, en l'impuls de la renovació pedagògica catalana del primer terç del segle XX ha estat objecte de múltiples estudis. A partir dels resultats d'aquestes recerques es poden traçar vàries líniesque uneixen diversos punts de la geografia europea i que ens expliquen les relacions pedagògiques, les gènesis conceptuals, les influències i, en definitiva, ens desvetllen les claus per entendre aquest ampli i profund moviment de renovació que, de forma intensa i extensa, va abonar i assaonar els difícils terrenys de l'educació europea a partir de les darreres dècades del segle XIX. Una de leslínies uniria Suïssa, i més
concretament Ginebra, amb Catalunya i, per extensió, Espanya.

Sens dubte, el cas de Ginebra ens il·lustra de forma àmplia el paral·lelisme entre el procés de renovació pedagògica i la construcció del camp disciplinar de les ciències de l’educació.
L'obertura, l'any 1912, d'una escola de ciències de l'educació que portava el nom del filòsof ginebrí Jean-JacquesRousseau, coincidint amb el segon centenari del seu naixement, culminava un procés gestat uns anys abans. Al llarg d'aquest procés es va anar construint un complex edifici vertebrat per les ciències de l'educació. L'evolució s'havia iniciat a finals del segle XIX partint d'una concepció de la pedagogia com a ciència moral. Es va concretar, però, l'any 1912 amb la creació de l'Institut Rousseau i eldesenvolupament de la psicologia de l'infant i la psicologia experimental, i es desplegarà i professionalitzarà definitivament a partir de 1929, però sobretot de 1933, amb la construcció i el reconeixement acadèmic de les ciències de l'educació com a camp disciplinar. Aquest procés, que tan bé pot estudiar-se en el context ginebrí, té una dimensió europea i internacional. Les causes cal cercar-les...