Estudi Descartes, Espinoza i Lebniz.

Contextualització (antecedents) Descartes

El pensament de Descartes parteix de la base dels filòsofs que hem estudiat en la lliço anterior, sobretot de Sant Angustí, Sant Anselm i Tomas d’Aquino que influencien en Descartes en el seu raonament. Per exemple: Els arguments que dona per demostrar qué existeix tenen la seva referència en Sant Angustí, qui diu: que podem saber que sóm(existencialment) en tant que sóc algú que s’equivoca sempre.

Els arguments de Descartes per demostrar l’existència de Déu tambè tenen la seva referència en aquets tres autors ja que ells han demostrat molt raonablament la seva existencia:

Sant Anselm ho argumenta ontològicament dient que si Deu l’entem com a allò major el qual res no es pot pensar, es precis que existeixi en tant qui si li mancal’existència no seria allò major el qual res no es pot pensar.

Sant Agustí ens diu que nosaltres existim com algú que s’equivoca, que podem coneixer un mon atraves dels sentits i que podem copçar idees que rauen en el nostre interior (através del procés conegut com interiorització) i que són eternes lo qual suposa l’existència d’un esser diví: Déu. A més aprofita això per argumentar que aquest es elcreador del mon i que ho a realitzat en acte lliure i segons les seves idees. En tant això, Sant Agustí ens dirà que tot el creat per Déu es bo en tant que deriva de Déu i que el mal és l’absencia d’aquest be (agafa el referent de plató per explicar tant aquest fet com el d’una existència divina).

Tomas d’Aquino ens diu que Déu existeix segons una seria d’arguments: el argument del motor (tot loque està en moviment precisa d’un motor i si seguim hem d’arribar a un motor que no sigui mogut i que mogui: Déu), el argument causa-efecte (tot efecte té una causa, en tant això ha d’haver una causa incausada que produeixe totes les altres causes: Déu), el argument per necesitat (si existeixen essers contingents es perque es precis un esser etern increat que crei i que es necesitat), l’argument del’ordre (la naturalesa es ordenada, tot ordre té un referent que l’ha establit: Déu) i l’argument dels graus de perfecció (si coneixem diferents graus de perfecció es perque existeix la perfecció absoluta: Déu).

RESUM LLIBRE T5 DESCARTES

El racionalisme cartesià: el mètode

El racionalisme, entès en un sentit general, és l’actitud humana que dóna a la raó un relleu principal pel que fa alfonament del coneixement i l’activitat humana (raó és la font de coneixement).

En un sentit restrigit la paraula racionalisme representa el corrent filosófic del segle XVII (amb Descartes, Spinoza i Leibniz) en el qual s’afirma que el coneixement humà por construir-se deductivament a partir de certes ideees i principis innats (ja adquirits, no apresos, en el nostre interior) que l’entenimenthumà posseix per si mateix fora de l’experiència sensible.

Descartes parteix de la unitat de la raó i de la ciència segons el qual tots els sabers diversos són fruit de la raó humana i per tant tenen una estructura que els unifica.

Coneixem, la raó de Descartes, com una raó autònoma ja que en front l’escepticisme Descartes està convençut que existeix la veritat i que la raó humana es capaçd’adquirir-la sense necesitat de trascendir d’ella matella (independent de l’experiencia sensible, de l’autoritat o de la fe religiosa).

Problema I: Per a Descartes tots tenim un coneixement i un criteri sobre el bé i el mal guiat de la raó (). El problema està en com fer ús de aquesta capacitat que tenim ja que per a uns lo racional ho veu diferent que d’altres i per tant hi ha algú que l’aplicamalament. Per a Descartes, això es deu a un mal mètode (es a dir absència del mètode) que provoca diversitat d’opinions incompatibles entre si i sense criteri per poder decidir sobre la seva validesa.

Escartes escriu precisament amb l’objectiu demostrar els resultats del mètode: “La Diòptrica”,” Els Meteors” i “La Geometria”.

Descartes no acepta el saber tradicional humanistic i...