Estudiante

ACTE PRIMER

Cambra d’un vaixell de corsaris algerins. El pal major travessa l’escena. Al fons, a la dreta, la porta d’un camarot; al fons, a l’esquerra, l’escala que condueix a la coberta, veient-se després de l’últim graó, per entre les cordes, el cel. A la dreta de l’escena una finestra per on guaita un canó, descobrint-se per ella el mar i el cel. A l’esquerra la llitera de Saïd. Davant delpal major, entre la porta del camarot i la porta de l’escala, caixes i sacs; sobre d’ells, un gros fanal apagat. Per l’escena una taula i tamborets, penjant dels murs, armes, cadenes, armes, cadenes amb grapes, eines d’abordatge, etc.

És el caient de la tarda.

ESCENA PRIMERA

SAÏD dormint en la llitera. HASSÈN dret al seu costat; JOANOT assegut, recolzat en la taula; MAHOMETassegut a terra netejant armes que les dóna a OSMAN perquè les pengi per les parets i del pal major.

MAHOMET: Té , penja-la. Ja està. (Dóna a Osman una arma que acaba de netejar.)

OSMAN: Do’m. Mes la fulla… (Tornant-la a Mahomet.)

MAHOMET: A veure? És sang de l’altra nit. (L’hi torna a donar.)

OSMAN ( a Joanot, que s’ha sorprès com si el despertessin): Aparta’t.

MOHAMET: Combats prou netindrem que la netegin: la sang amb sang se treu.

OSMAN (mirant de pas per la finestra): Damunt les ones llisquem com a dofins; la tramuntana bufa de bo; no sents? Si gaire dura, dintre d’Alger abans de quatre dies.

MAHOMET: Això si ho vol l’arraix. Té; vés. (Li dona una altra arma.)

OSMAN: Encara no en té prou amb la presa de Mallorca? Do’m, Galeots com aquell, que pocs se’n veuen!MAHOMET: Que et cansa el treballar? Presa doblada millor seria.

HASSÈN ( quina impaciència s’haurà marcat.):Que Saïd reposa! Si el desperteu, de cap a mar vos tiro.

OSMAN (a Mahomet): Parla baix. (Segueixen conversant els dos.)

HASSÈN (a part): Maleïts!

JOANOT ( amb fonda tristesa. A part): Si la meva ànima com la seva es tornés!... Ells són ditxosos. I jo ho fóra oblidant. Mes coms’oblida?

OSMAN: Hassèn!

HASSÈN: Què vols?

OSMAN: Encara, doncs, té febre?

MAHOMET: I tal si en deu tenir!

HASSÈN (sempre reganyós): No; ja és passada; mes li convé repòs.

OSMAN: I la ferida?

HASSÈN: Per sort no va ser res.

MAHOMET: Mes com...

HASSÈN (satisfet) : Jo hi era. Lo meu lloc, ja el sabeu; tot just ressona dintre la nau el corn de l’abordatge poso mà a la destral, iapa, a seguir-lo, com mastí vigilant tresca que tresca. Saltà el primer a l’enemiga fusta; jo al darrera. Ja hi sóc: tot d’una un ferro l’amenaça traïdor; roda pels aires ma destral, ferma al puny, xiulant s’acota, i esberlada pel mig com una síndria, caigué una testa desviant una arma. Veieu, doncs, la ferida si és lleugera: al braç i ... res: feta d’un mort al caure.

OSMAN: Si Ismul no haguésfinat! Ell l’entenia, l’art de curar.

HASSÈN: Oh, qui com ell!

MAHOMET (rient) : Que curi taurons.

OSMAN: D’ell una bala en féu dos trossos.

MAHOMET (rient) : Mort, que era lleig!

OSMAN: Jo per Saïd ho sento.

HASSÈN: Si us plau per força el cura la cristiana.

MAHOMET: Per ser curat d’eixes mans tan fines bon goig el prendre mal!

HASSÈN (cremat) : Ell a les dones caça sobreel mar en sa galera, com que són per l’harem, ni se les mira.

OSMAN: Diu que anava a ser monja.

MAHOMET (rient) : Sí, doncs ara...

OSMAN: Joanot!

JOANOT (sobtat) : Què!

OSMAN: Acosta’t.

JOANOT (amb avorriment) : No; deixa’m.

OSMAN: Quin home!

MAHOMET: Té: Un punyal. (Amb empunyadura de creu. L’entrega a Osman.)

OSMAN: I que és bo.



MAHOMET: Dels cristians era.(Osman el penja en lloc visible.) Tingues compte amb la fulla; fins quiet talla. Jo só vell; mes d’ençà que duc l’ofici, com la d’abans-d’ahir no he vist cap presa. De primer la xicota, que no és nostra; després aqueix vellot, lo pare d’ella, que és ric i es comprarà; la carga ajunta-hi, i el patró i gent de mar...

OSMAN: Quants són els presos?

HASSÈN: Vint-i-vuit pel cap baix.

MAHOMET:...