evolucion

Sobre llengües pròpies
Les llengües sempre són pròpies d'un territori, perquè totes les llengües tenen un origen. Els qui no volen entendre aquesta afirmació són els mateixos que 1) venen a guanyar-se la vida a Catalunya, 2) no volen aprendre la nostra llengua i 3) pretenen que nosaltres els parlem la seva. Les persones que no entenen que existeixen llengües pròpies i que s'han d'impulsar sónpersones sense cap tipus de nivell cultural perquè només una persona sense cultura és capaç de parlar de llengües sense entendre'n la seva importància, la seva història, el que s'ha escrit i el que s'ha cantat en aquella determinada llengua. En conclusió: qui és incapaç d'entendre tot això mai no utilitzarà el català més enllà de si l'obliguen en el seu lloc de feina. I alerta, estic parlant de'voluntat' per aprendre i utilitzar; no de 'poder' aprendre que ja seria un altre tema.

És cert que als territoris s'hi poden parlar i es parlen moltes llengües diferents. Per exemple, a Catalunya tenim persones que venen de països d'arreu del món i que amb la seva pròpia llengua fan cançons pròpies de moltes cultures diferents, i això és bo. Tenim persones que fan cultura espanyola i culturasenegalesa. O fins i tot n'hi ha que fan una barreja entre la cultura catalana i la guineana. Això és riquesa i és un orgull pel nostre país. Ara bé, que ningú no digui que una cançó senegalesa o espanyola cantada a Catalunya forma part de la cultura catalana, ni tan sols si la llengua en que es canta és oficial a Catalunya.

A Catalunya tenim dues llengües oficials, però només una forma part de lanostra cultura, perquè és només una la que ha creat les sardanes, la que ha posat nom al pa amb tomàquet, la que ha escrit Tirant lo Blanc i la que ens ha unit com a poble. I aquestes coses –entre moltes d'altres que em deixo- ens han marcat el nostre perfil propi com a catalans; amb les seves virtuts i els seus defectes. L'altre llengua oficial és una d'entre centenars que ha arribat en el pasdels anys i que per 'drets de conquesta' i motius polítics -i no culturals- és oficial. Aquesta és la diferència entre l'oficialitat del català i del castellà, i això és el que fa que el castellà no sigui més propi que el turc a Catalunya. És a això, precisament, al que em referia quan parlava del nivell cultural de les persones: que una persona amb un mínim de nivell cultural sap que les llengüeses creen i desenvolupen per cultura i no per interessos polítics. Una persona que defensa el castellà a Catalunya "perquè també és oficial" és una persona que no sap apreciar la riquesa cultural. És a dir, que una persona amb un mínim de cultura parlarà el castellà a Catalunya si vol, però no pretendrà que els altres el parlin a menys que ells no vulguin parlar-lo.

En conclusió, personalmenttothom ha de tenir una cultura i una llengua materna que ha d'utilitzar i ha d'aportar-nos a tots per enriquir-nos, però per ser una societat també necessitem un pont d'unió entre totes aquestes cultures i llengües. Un pont que corri entre totes les realitats del territori i que actuï de xarxa perquè personalment tothom pugui ser allò que vulgui ser, preservant que col·lectivament tots puguem ser elque som.





Extremadura, la insolidària
El president extremeny, Guillermo Fernández Vara, ho ha deixat ben clar: la publicació de les balances fiscals fora, no solament injusta i desgavellada, sinó “immoral”. És curiosa aquesta tendència a parlar de moral que tenen els neocaciquistes disfressats de socialistes. Jo, quan algú em s’omple la boca de moral, em poso a la mà a la cartera, persi de cas. Ja se sap que, on hi ha moral, també hi ha doble moral.

En el cas d’Extremadura, la doble moral és ben clara. Fernández Vara (com abans l’inefable Rodríguez Ibarra) acusa Catalunya d’insolidària. Però tenim motius per sospitar que la insolidària és Extremadura. Per què, sinó, aquest obscurantisme? Per què no volen que es publiquin les balances? Tenen res a amagar, potser?

A...