Filosofia de la coacció a debat

0. INTRODUCCIÓ: RAONS CONTRA LA COACCIÓ

1. La no coacció, implicada a la idea de dignitat humana.

Hi ha una sèrie de valors superiors consensuadors per un ampli acord mundial i reconeguts taxativament a la “Declaració Universal dels Drets Humans” (DUDH) i a l’article 1r de la Constitució Espanyola. Entre aquests valors superiors, la dignitat humana és el nostre punt de partida.
Laprimera menció d’açò és pot vore al preàmbul de la DUDH, on veiem que el reconeiximent de la dignitat és base dels restants valors i que te una funció equivalent al reconeiximent de tots els drets humans. La idea de dignitat llavors te un lloc preponderant a l’univers dels valors superiors.
Al 1r article de la Constitució Espanyola apareixen la llibertat, la igualtat i la dignitat com a valorssubratllats, i pel seu lloc la dignitat equival al respecte dels drets; te un nexe privilegiat amb el conjunt dels drets que no te cap altre dret.
Tant el “Pacte Internacional de Drets Económics, Socials i Culturals” com el “Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics” afegeixen que el llaç privilegiat entre drets i dignitat és vertex englobant de tots ells i per tant de tot el conjunt normatiu.
Enbase a aquests textos considerem que la dignitat és el valor central, bàsic i fundant de tots els valors superiors i dels drets humans. I d’una certa forma ja ho reconeixia Dworkin, al parlar de la seva norma bàsica fundant.
Suposat ja el valor de la dignitat humana, la tesi que proposem defen que la coacció és incompatible amb el respecte de la dignitat humana.
Inicialment hem de distingirentre essers ‘portadors’ i ‘no portadors’ de dignitat humana. El criteri que establirem és posseïr el còdic genètic huma, és dir, que fins els fetus humans son portadors de dignitat. Els éssers inanimats no ho son, i els animals pareixen tindre un significat auxiliar i instrumental però no els reconeixiem la plena dignitat humana.
Per a provar la tesi anteriorment avançada, anem a fer algunesconsideracions. Una la farem de la mà d’Aristòtil, que ens diu que certs éssers humans son coses (els esclaus dels que parla) i l’altra de la mà de Kant, que ens proposa la idea de que la coacció estatal redueix al delinqüent a l’estat d’esclau o cosa. Veiem que a Arstòtil la natura de l’individu causa la seva esclavitut. No obstant, per a Kant la conducta desviant de l’individu causa esclavitut, encaraque siga del mateix tipus que la d’Aristòtil.
Per a nosaltres la coacció reductora a l’setat d’esclavitut ens pareix incompatible amb la idea de dignitat humana. Les societats no igualitàries suposen la superioritat del més fort i l’explotació del més dèbil però aquests conserven un resquici que conve atacar. Aristòtil pensa que l’escalvatge és bo perque la dosi de virtut assequible a l’esclau sela transmet l’amo. És a dir, es legitima la coacció pel seu rol educatiu. Kant considera la coacció com reductora a l’estat “cosal”, aquesta és la vertadera cara de la coacció; voler-li atribuïr un rol educatiu ens pareix pura fantasia.
Proposem imaginar la millor societat possible sense coacció i considerar aquesta com un mal gradualment evitable per a així apropar-nos a una futura societatideal sense coacció.
Segons Rousseau, “la llei ens forçarà a ser lliures”. Seria millor pensar una llei que fos objecte d’aspiració en comptes d’aplicar-se a la força ja que la força es mou en relacions desiguals i de dominació. La força explota, cosifica, margina, estigmatitza, no te efecte moral (menys per atzar) sinó deshumanitzador. La dignitat humana suposa que la persona és un “fi en simateixa” i tal rang desapareix en la coacció, que redueix la persona a cosa.
Hauriem de fer la hipòtesi de que no es pot generalitzar la coacció però si admetre-la en certs casos, però en quins? En els que la llei dicte? El suposat valor bàsic és la dignitat, i no hi ha justificació moral per a una llei que impose la coacció. La llei obra així per un principi d’inèrcia social aliè a la justificació...