Historia

Com els museus i les galeries juguen un paper determinant a l’hora de construir l’art dels segle XX

Si per als cristians l’Església es va convertir en la institució on perpetuar la paraula de Déu, els museus s’han convertit en gran mesura en el temple on perpetuar l’Art en majúscules. Tanmateix, la imatge dels museus també canvia, com a entitats conservadores de la cultura primer, més tardcom a promotores i després com a sales buides de contingut. De la mateixa manera la galeria esdevé la panacea del mercat de l’art convertint-se en una esponja que absorbeix als artistes, a les masses, als crítics i que, finalment, es converteix en una de les moltes personificacions del capitalisme pur i dur, amb l’única ambició pròpia d’aquest sistema, que no és cap altra que els diners. Així, elsmuseus i les galeries articulen l’art i els artistes dins d’aquesta cadena de poder:

El poder no és un fenomen de dominació massiva i homogènia d’un individu sobre els altres, d’un grup sobre d’altres, d’una classe sobre d’altres; el poder contemplat des de prop no és quelcom dividit entre qui el posseeixen i els que no el tenen i el suporten. El poder s’ha d’analitzar com quelcom quefunciona en cadena.

En quant a la noció que utilitzen habitualment els museus i les galeries per a referir-se a determinats artistes com “genis” nosaltres mateixos ho reproduïm i quasi no ens aturem a repensar-ho i menys a meditar les conseqüències de seguir utilitzant-ho; ens fem partícips d’una història de l’art que ha estat dirigida per endavant, acceptant que la creació esta vetada per amolts que no corresponen a aquells canons descrits en els museus: genialitat, elegància i la proximitat al poder polític. Els qui no compleixen aquests requisits, els que estan fora de la norma, quasi donen per fet que la història els passarà per damunt i que probablement mai arribaran a ser considerats “grans artistes” llevat de comptades excepcions. Llavors, s’estableix una sèrie d’estatuts que fanque es consideri a alguns artistes com “més importants”, depenent de la capacitat de generar valor de canvi i de qui esta darrere d’ells legitimant-ho tot.

Veiem com històricament entraren en museus les obres que seran més tard considerades com les canòniques de l’art: obres realitzades per personatges reverenciats com a verdaders genis de la pintura i de l’escultura i, per descomptat,sempre destacant la noblesa del material amb el qual es va realitzar l’obra, per a ser quelcom que l’art contemporani convertí en motiu i bandera de lluita respecte de la tradició: abordar nous suports, utilitzar i crear noves tècniques amb materials considerats no artístics i donar vida a projectes que potser no brillaven per la seva factura tècnica a l’hora de realitzar-se, però que sense dubtesuplien aquesta destresa per la proximitat i la quotidianitat del material que utilitzaven. Probablement va ser aquest el moment en què els artistes van descobrir que el material també interpel·lava a l’espectador i li donava així, un determinat missatge. Però, no oblidem que precisament, en el moment en què l’obra entra al museu, sembla que quelcom succeeix, aquesta es desactiva, o si més no perdforça. Entra en un estat de limbe i ja no és el que era quan va ser creada, invertint d’alguna manera la proposta duchampiana: si després de Duchamp tot el que un artista pot posar en un museu contemporani es transforma en art, el que abans d’entrar al museu era art pot deixar de ser-ho i perdre la seva força per transformar-se només en un testimoni material d’una determinada tasca artística, queresta fora del museu, i que fou anterior a la seva entrada?

Una de les coses que la societat en conjunt sempre a jutjat, és que per a ser artista no només has de posseir una sensibilitat especial, sinó també servir conscientment a algun poder o convertir-te en instrument pamfletari d’algun. Són molts els exemples que coneixem del poder de l’art, del que suposen les imatges en les persones i,...