Què estem construint?

QUÈ ESTEM CONSTRUINT? "Som una nació; tenim història, llengua i cultura pròpies. Com qualsevol poble del món, tenim dret a l'autodeterminació". Darrerament aquestes dues frases sonen cada dia més en la nostra quotidianitat. De fet, són l'expressió d'una manera de pensar que cada cop pren més força en el si de la nostra societat. Les consultes populars sobre la independència, l'aparició de novesplataformes pel si, i el posicionament de determinats partits i organitzacions polítiques palesen un creixement del moviment independentista. Però aquest article no vol qüestionar les consultes populars, altrament licites del tot, ni el seu caràcter d’exercici de llibertat. Ni el dret a l'autodeterminació, concepte tanmateix amb una multiplicitat de significats en tots els àmbits. No se’ns entenguimalament. Només pretén esbossar alguns elements de reflexió, plantejar alguns dubtes i moltes preguntes davant de postures que tendeixen a estar en possessió de la veritat, a interpretar la història d'una determinada manera, a caure en conviccions que no es discuteixen... De fet, i molt sovint, també cal constatar que les fermes conviccions son també una presó. Altrament, escriure sobre laindependència, o sobre les pròpies consultes populars, impliquen prendre postura, comporten definir-se. I potser no s'estan aportant tots els elements per un debat transparent i no parcial, a banda del que pot significar socialment si, potser, no si està del tot d'acord. Per altra banda, quan les postures (les que defensen la independència de Catalunya i les que postulen el centralisme espanyol) semblencada cop més enrocades, més intransigents, quan no hi han matisos i quan tot és blanc o negre, quan uns són els bons i els altres els dolents, i a l'inrevés també, hom te la percepció que ens endinsem en viaranys poc dialogants, en camins de conseqüències imprevistes i, potser, sense sortida. Per això també aquest article. Per què, amb els plantejaments i actituds actuals, cal preguntar-nos, capa on anem? què estem construint? O, potser és que aquestes postures no són tant diferents i formen part d'un mateix tot (el nacionalisme)?. Anem,doncs, a pams, repassem alguns conceptes i fem una mica de síntesi històrica.

-1-

L'independentisme. És evident que és un moviment polític que cerca la independència d'un país, d'un poble, d'una nació. És també una de les expressions radicals delnacionalisme. Tanmateix l'ONU reconeix el dret a independitzar-se a partir del principi d'autodeterminació. Però les lectures i interpretacions d'aquests principi poden ser diverses. Segons algunes lectures, només els pobles internacionalment considerats amb el status de colonitzats (per cert, ho estem nosaltres de colonitzats?) s'hi poden acollir. A la pràctica però, en el segle XX nombrosesnacions europees han assolit la independència sense trobar-se en aquesta situació i per diverses circumstàncies, com és el cas de Noruega (el 1905), les repúbliques bàltiques d'Estònia, Letònia i Lituània (el 1992, arran de l'ensorrament de l'URSS) o Eslovàquia (arran de la Revolució de Vellut del 1989, Txecoslovàquia va deixar de ser una república socialista i, uns anys més tard, el 1993, els seuspobles van decidir, per mutu acord, dissoldre's en dos estats, la República Txeca i la República Eslovaca), entre d'altres. Així, doncs, cal analitzar les circumstàncies que han conduit a la independència en cada cas perquè són determinants. L'autodeterminació. En política va ser formulada per primer cop, el gener de 1918, pel president dels Estats Units Woodrow Wilson dins dels seus Catorze Punts,com a elements necessaris per aconseguir la pau, desprès de la Gran Guerra o Primera Guerra Mundial. També va ésser un principi important en el Tractat de Versalles per dibuixar les fronteres de l'Europa Oriental. Ras i curt, s'utilitzà el concepte d'autodeterminació, per primer cop, per intentar resoldre la problemàtica de les fronteres i les ubicacions de poblacions senceres d'una bona part de...