Antoni marí, l’home de geni

Antoni Marí, L’home de geni, Barcelona: Edicions 62, 1997
Proemi El geni és un arquetipus. És possiblement l’últim model d’humanitat creat per la cultura d’occident. Abans del geni el «savi», el «cavaller», l’uomo universale, el cortigiano, l’honnête homme, el philosophe s’havien alçat com a models exemplars que sintetitzaven els ideals ètics, socials, polítics o ontològics de la societatcultural d’occident. [...] Ideals que només són realitzables des de la llibertat. Només en llibertat es pot realitzar l’ideal del geni. Perquè el geni és, sobretot, capacitat de crear. És capacitat de formalitzar, en una disposició artística i acabada, l’experiència com a ésser pensant i sensible. L’aparició del concepte de geni és simultània a la del ciutadà; ambdós, el geni i el ciutadà sónresponsables, com a entitats lliures, de les seves decisions, els seus actes i les seves obres, cap d’elles imputables a déu, ni a la providència, ni a cap instància superior. Imputables només a l’home i a l’ús que faci de la seva llibertat. A partir de la segona meitat del segle el concepte de geni, i el seu adjectiu genial, al•ludeixen exclusivament al món de les arts, i designen, encara que ambcontínues contradiccions, la figura de l’artista perfecte. Étre un génie suposa que hom posseeix una força d’expressió extraordinària, indissolublement lligada a la naturalesa interior i a la capacitat de formalització artística. El reconeixement del geni, en les últimes dècades del segle XVIII, com a autoritat artística està lligat a l’autoritat social i moral que fou reconeguda al philosophe i al’homme de lettres en el temps de la Il•lustració. A mesura que es desintegren les teories de l’art del segle XVII i els seus models de gust, aquest paper capdavanter de l’homme de lettres serà compartit amb l’artista, perquè aquest, com el filòsof, sap de la realitat del món i de l’ànima dels homes, i pertany, per això, a l’aristocràcia de l’esperit. L’esperit eclairé confia en l’ordre del seu discursper reunir els homes en la comunitat de la raó universal. L’âme sensible sotmesa a l’empait del seu sentiment rebutja la meditació discursiva; per la intensitat de la seva emoció, que la compromet amb totes les coses del món, defuig de la mediatització del llenguatge; mai no troba les paraules adients i es recull en el silenci. Diderot: «En la filosofia, és necessari buscar la veritat ambardència, i esperar-la amb paciència. Es necessiten homes que puguin disposar de l’ordre i de la continuïtat de llurs idees, seguir la cadena per cloure-la, o interrompre-la per dubtar; és necessària la recerca, la discussió, la lentitud; i aquestes qualitats no es donen ni en el tumult de les passions, ni en les fuges de la imaginació.» El geni: «És fuetejat per tot; llança un cop d’ull per sobre lanatura i travessa els abismes. En l’home en el qual domina la imaginació, les idees són lligades per les circumstàncies i pel sentiment; ell, sovint, no veu les idees abstractes sinó en relació amb les idees sensibles. Realitza els seus fantasmes; el seu entusiasme augmenta davant l’espectacle de les seves pròpies creacions; construeix edificis agosarats en els quals la raó no s’arriscaria ahabitar; admira els seus sistemes com admiraria el pla d’un poema, i els accepta com a bells, creient estimar-los com a vertaders.» El geni és considerat, implícitament, per Kant, com un subjecte transcendental que posseeix unes facultats, la imaginació transcendental i una intuïció, que són més que humanes i que forneixen a l’home d’un coneixement que depassa els límits del que aquest pot conèixer ambles seves facultats naturals. El concepte de geni en la cultura clàssica
El geni en la cultura grega i llatina
El terme geni deriva directament del genius llatí. [...] Etimològicament s’ha relacionat el genius amb el terme crec génos que significa engendrar. És la força que engendra i que procura el naixement i que conserva en la seva individualitat pròpia l’ésser de l’home i els éssers...