La història després de la fi de la història

Fontana o el compromís: La història després de la fi de la història
Per molts de nosaltres Josep Fontana és sinònim de compromís, i també és tot allò que busquem en un historiador. Dedicant-se àmpliament a la historiografia i a la història contemporània espanyola, actualment concentrat en la Guerra Freda, col·laborador a l’Avenç o a Público, no s’està de dir què pensa en cada moment ni derenovar, a cada paraula, el seu pacte amb tots els homes, perquè és això el que ha de ser la tasca de l’historiador, escriure La història dels homes, com indica en una admirable declaració de principis al llibre que du el mateix nom.

A La història després després de la fi de la història, escrit l’any 1992, Josep Fontana carrega les tintes contra la confusió i la vaguetat de moltes de les tendènciesdels seus col·legues després del desencant general i la reacció envers el ‘catequisme marxista’, envers aquell credo que havia de servir per fer de la història un mitjà per un món millor i que aportava un mètode i una estructura d’anàlisi que semblaven definitius. Realment havia arribat la fi de la història, com defensava Fukuyama en el seu famós article, després llibre, l’any 1989? La John M. OlinFoundation, institució nordamericana que inverteix annualment grans sumes de diners per promoure un gir a la dreta en les ciències socials, va procurar l’èxit del text. Però com li responia Christopher Hill a Fukuyama: .

I amb aquest punt de partida, Josep Fontana es dedica a posar en evidència totes aquelles corrents, que com a reacció i revisió, no han sabut donar a la història el lloc quees mereix i  no han estat tan innocents com pretenien. Des de lahistòria narrativa, que es defensava com una manera neutra d’explicar les coses però que, ben al contrari, comporta una càrrega ideològica -ja que la narració en realitat identifica la realitat amb el sistema social vigent- i acaba convertint el passat en un simple conte a narrar; passant per lail·lusió cientifista, que partia d’uncomplexe d’inferioritat de la història respecte de les ciències dures, ja que aquestes suposadament formularien lleis i prediurien el futur, però fa temps que la vella ciència ordenada i determinista ja no funciona ni per als científics, que operen amb les matemàtiques del caos i han fet volar pels aires la visió lineal que en teníem; o la cliometria, és a dir, l’excés en l’ús de la metodologiaeconòmica per analitzar la història, despullada ja de mètodes propis i subordinada a l’abstracció de la teoria econòmica quan es tracta de no renunciar al fet que la història sempre es refereix a l’ésser humà i saber enriquir totes dues disciplines, història i economia.

Desqualificades queden també tendències com la fragmentació de la història per part de la nouvelle histoire francesa, on la històriade la infància, de la mort, de la bogeria, de la família…queden aïllades tot oblidant una visió de conjunt, o el gir lingüístic, que teoritza apropar-se els textos històrics com si fossin éssers estranys i  a parlar del discurs sobre el text i del discurs del discurs del discurs…no cabarem substituint amb tant discurs i simbolisme amagat del llenguatge la realitat?
I què passa amb aquells quepropugnen la història de les mentalitats i de la cultura? Què s’amaga darrera el conservadurisme dels qui  volen fer-la el motor de la història? Són Ariès, Le Roy la Durie i tota aquella tercera generació dels Annales els únics amos i senyors d’aquesta? Josep Fontana ho té clar: no. És absolutament necessari i revelador analitzar la cultura, evidentment, com un element més de la història, però senseperdre de vista els aspectes socials, econòmics i polítics que hi estan íntimament relacionats. Per molt que a l’escola dels Annales es volgués presentar com una radical novetat, autors que procedien del marxisme (venut sempre com un sistema encarcarat i incapaç de ser novedós) com Walter Benjamin o Gurevich o Bajtin ja s’hi havien dedicat; ja havien fet l’esforç d’estudiar  l’experiència i...