Mancomunitat De Catalunya
Páginas: 12 (2892 palabras)
Publicado: 3 de febrero de 2013
| |
|Mancomunitat de Catalunya |
[pic]
1) Procés fins a constituir-se La Mancomunitat. Quin govern permet la seva creació?La implantació del sufragi universal masculí el 1890 i la unificació del Pla de Barcelona, que creà una entitat municipal de mig milió de persones, van variar de manera substancial el panorama polític a la capital de Catalunya i, de retruc i progressivament, a la resta de Catalunya.
La celebració d'eleccions municipals netes, el 1901, donà com a resultat a Barcelona l'arraconament dels partitsdinàstics i el primer esbós d'un sistema de partits específic, amb la Lliga Regionalista i els republicans com a forces hegemòniques. Arran d'aquest triomf electoral, revalidat el 1903, les Diputacions provincials, fins aleshores denostades pels regionalistes, esdevingueren un objectiu a conquerir, com a segona plataforma -després del municipi de Barcelona- per reconstruir la personalitatpolítica de Catalunya.
El 1903, el ministre Antoni Maura va presentar un projecte per a la reforma de l'administració local que parlava de "mancomunitats municipals" per prestar serveis d'interès compartit. El 1904, les diputats de la Lliga van presentar una esmena al projecte Maura que consistia a demanar que el dret a mancomunar-se es fes extensiu a les Diputacions, per impulsar ensenyaments tècnics,agrícoles i comercials, crear biblioteques i museus, conservar monuments, repoblar boscos, de obres públiques de tota mena i constituir ports francs i altres institucions per al foment de l'exportació. L'any de la constitució de Solidaritat Catalana, 1906, es reuní per primera vegada, a Barcelona, l'assemblea general de les Diputacions provincials d'Espanya, a la qual Enric Prat de la Ribapresentà un disseny per a les mancomunitats provincials, amb competències en obres públiques i comunicacions, beneficència i ensenyament universitari i transferència dels recursos fiscals necessaris per a fer-hi front. A les eleccions provincials de 10 de març de 1907, el gran triomf de Solidaritat Catalana donà a Prat de la Riba la presidència de la Diputació de Barcelona, que va anar revalidant fins al'any de la seva mort prematura, el 1917. Una de les primeres decisions de Prat de la Riba fou la creació de l'Institut d'Estudis Catalans, que fou allotjat al mateix Palau de la Generalitat. La nova formulació del projecte Maura, presentat a les Corts el juny de 1907, contenia ja el reconeixement del dret de mancomunació a les províncies. A la tardor de 1911 les quatre Diputacions catalanes esposaren d'acord en les bases de la Mancomunitat, que foren presentades per Prat al president del govern José Canalejas com «la prueba más sólida, más irresistible, de la capacidad de un pueblo para aspirar a las amplias funciones de self-government».
La crisi de Solidaritat el 1908, la Setmana Tràgica, que va fer caure el govern Maura el 1909, i l'assassinat de Canalejas el 1912, entre altresobstacles, retardaren i, finalment, frustraren l'aprovació de la llei de reforma de l'administració local, però des del 1911 el projecte de la Mancomunitat de Catalunya havia quedat desvinculat del conjunt de la reforma. Fou Rovira i Virgili, aquest any, qui digué que el nou organisme no s'hauria de denominar Mancomunitat, mot que considerava un arcaisme castellà, sinó Generalitat, per tota lacàrrega de voluntat autonomista que comportava aquesta paraula.
Finalment, el govern presidit per Eduardo Dato permeté, amb decret de 12 de desembre de 1913, la mancomunació de diputacions provincials espanyoles per atendre necessitats administratives compartides. La possibilitat, que sols va ser aprofitada per les províncies catalanes -Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona-, va permetre fer...
|Mancomunitat de Catalunya |
[pic]
1) Procés fins a constituir-se La Mancomunitat. Quin govern permet la seva creació?La implantació del sufragi universal masculí el 1890 i la unificació del Pla de Barcelona, que creà una entitat municipal de mig milió de persones, van variar de manera substancial el panorama polític a la capital de Catalunya i, de retruc i progressivament, a la resta de Catalunya.
La celebració d'eleccions municipals netes, el 1901, donà com a resultat a Barcelona l'arraconament dels partitsdinàstics i el primer esbós d'un sistema de partits específic, amb la Lliga Regionalista i els republicans com a forces hegemòniques. Arran d'aquest triomf electoral, revalidat el 1903, les Diputacions provincials, fins aleshores denostades pels regionalistes, esdevingueren un objectiu a conquerir, com a segona plataforma -després del municipi de Barcelona- per reconstruir la personalitatpolítica de Catalunya.
El 1903, el ministre Antoni Maura va presentar un projecte per a la reforma de l'administració local que parlava de "mancomunitats municipals" per prestar serveis d'interès compartit. El 1904, les diputats de la Lliga van presentar una esmena al projecte Maura que consistia a demanar que el dret a mancomunar-se es fes extensiu a les Diputacions, per impulsar ensenyaments tècnics,agrícoles i comercials, crear biblioteques i museus, conservar monuments, repoblar boscos, de obres públiques de tota mena i constituir ports francs i altres institucions per al foment de l'exportació. L'any de la constitució de Solidaritat Catalana, 1906, es reuní per primera vegada, a Barcelona, l'assemblea general de les Diputacions provincials d'Espanya, a la qual Enric Prat de la Ribapresentà un disseny per a les mancomunitats provincials, amb competències en obres públiques i comunicacions, beneficència i ensenyament universitari i transferència dels recursos fiscals necessaris per a fer-hi front. A les eleccions provincials de 10 de març de 1907, el gran triomf de Solidaritat Catalana donà a Prat de la Riba la presidència de la Diputació de Barcelona, que va anar revalidant fins al'any de la seva mort prematura, el 1917. Una de les primeres decisions de Prat de la Riba fou la creació de l'Institut d'Estudis Catalans, que fou allotjat al mateix Palau de la Generalitat. La nova formulació del projecte Maura, presentat a les Corts el juny de 1907, contenia ja el reconeixement del dret de mancomunació a les províncies. A la tardor de 1911 les quatre Diputacions catalanes esposaren d'acord en les bases de la Mancomunitat, que foren presentades per Prat al president del govern José Canalejas com «la prueba más sólida, más irresistible, de la capacidad de un pueblo para aspirar a las amplias funciones de self-government».
La crisi de Solidaritat el 1908, la Setmana Tràgica, que va fer caure el govern Maura el 1909, i l'assassinat de Canalejas el 1912, entre altresobstacles, retardaren i, finalment, frustraren l'aprovació de la llei de reforma de l'administració local, però des del 1911 el projecte de la Mancomunitat de Catalunya havia quedat desvinculat del conjunt de la reforma. Fou Rovira i Virgili, aquest any, qui digué que el nou organisme no s'hauria de denominar Mancomunitat, mot que considerava un arcaisme castellà, sinó Generalitat, per tota lacàrrega de voluntat autonomista que comportava aquesta paraula.
Finalment, el govern presidit per Eduardo Dato permeté, amb decret de 12 de desembre de 1913, la mancomunació de diputacions provincials espanyoles per atendre necessitats administratives compartides. La possibilitat, que sols va ser aprofitada per les províncies catalanes -Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona-, va permetre fer...
Leer documento completo
Regístrate para leer el documento completo.