Modernisme

2.3 La negativitat de la matèria que destrueix els ideals
Amb «Parricidi» entrem en la tragèdia focalitzada en l’àmbit familiar. De les multituds
i dels grans espais passem a la dimensió domèstica de la tragèdia humana. La Lena
(nom amb similituds sospitoses a la Nela de La infanticida (1898) i a la Maneleta
d’«Ombres» d’aquest mateix recull) està casada amb en Felet (diminutiu que indica latendresa de l’autora per un personatge que canalitza la seva innocència) i tenen un fill,
en Titet. Aquest fóra el marc harmònic de qualsevol narració típica del costumisme.
Però la intervenció del misteriós Pau (paradoxalment és l’executor de la violència extrema)
crea un triangle «amorós» del qual no interessen les motivacions. L’entramat
de causes que fan possible les relacions humanes noentren dins dels esquemes de
l’autora: els fets vénen «determinats» per la fatalitat contra la qual no es pot lluitar, perquè
no és explicable. D’aquesta manera, Víctor Català supera l’estètica de la narrativa
del segle XIX. En recull, aquí, malgrat tot, un ideal femení associat a la plenitud física i
a la bellesa com a contrapunt a la monstruositat del món: ella és «atractívola», «fresca»,amb el «coll blanc i gras». Som davant del símbol del vitalisme que no pot superar la
subordinació a les lleis de la negativitat de la matèria: el sexe. D’alguna manera som davant
de la irrupció violenta de l’atracció sexual (recordeu la Mila de Solitud o la Fineta
de Ruyra, posem per cas) com a damnació per la relació extramatrimonial amb el comodí
del marit plaga i inconscient, que acabapagant els plats trencats.
L’amenaça de la irrupció de l’home misteriós provoca la intranquil·litat i la por de la
protagonista: per aquesta por s’inicia la narració. D’entrada disposem de dos models
masculins acarats en evident dicotomia: la innocència inactiva i beneita del marit, i
11
l’home nocturn d’activitat violenta. El vèrtex del dualisme és la figura de la dona i novament
la concepciódual de què parlàvem apareix en primer terme. El marc temporal
d’aquesta cruïlla existencial és la nit: retrobem altra vegada les ombres simbòliques de
les altres narracions. El narrador es preocupa per posar marques de transició temporal
per tal d’accentuar l’angúnia de la Lena. D’aquesta manera arriba la nit en solitud.
L’atrezzo de la primera acció és un hort productiu que està en sintoniaamb la fertilitat
de la dona. I és que el fill és la demostració de la fertilitat positiva que, per inconsciència,
també acabarà disposant l’arma del parricidi i esborrant les proves inculpatòries.
Si en Met era l’emblema de la solitud masculina, la Lena representa la solitud femenina
sense possibilitat de fugida visionària. La veu d’en Pau és imperativa tothora i camufla
la relació antiga ambla protagonista. L’amant estima la Lena des de la follia i la violència:
l’amor tendre i emotiu no té cap mena de lloc en els drames. Al foll desig carnal,
s’hi suma la gelosia i com un nou Otel·lo estrangula la Lena. Es destrueix alhora el vitalisme
i la maternitat que configuraven la dona. El dramatisme de l’escena de l’assassinat
és augmentat per la presència tangencial del fill. De fet,el narrador compleix els
requisits exposats al pròleg del volum: «Aquest és un aplec dels pedruscalls [...] de
formes anguloses i endurides, invariables a través dels segles».
A partir d’aquest moment la narració es concentra en el desenvolupament narratiu del
desenllaç: l’arribada d’en Felet completament ebri i la seva condemna per un crim que
ell no ha comès. És particularment interessant ladescripció del cadàver: el descriptivisme
ultrat dels detalls més cruents del cos és una nova mostra de l’aposta literària i
estètica de l’autora. El cromatisme de la narració es concentra ara en el vermell de la
sang que ho inunda tot: és el símbol clar del vitalisme vençut que escampa la seva
mort per tot l’espai i es contraposa a la vitalitat beneita del fill que hi juga. Hi ha aquí,
és...