Psicología del ciclo vital

universitat de vic- grau mestre d’educació infantil T1 |
PSICOLOGIA DEL CICLE VITAL |
LA VELLESA I LA SENECTUT |
|
|
|
Míriam Brotons
|
Iris Carracedo
Melanie Lauritzen
Núria Gorgues
15/12/2011
Índex

Introducció…………………………………………………………………….. 3
Mètode…………………………………………………………………………. 9
Resultats………………………………………………………………………. 12
Discussió……………………………………………………………………… 16Bibliografia i webgrafia……………………………………………………… 21

INTRODUCCIÓ
L’objectiu que tenim per fer aquest treball del recull de les entrevistes següents és conèixer, esbrinar i entendre una etapa que pertany dintre del desenvolupament humà. Per això, hem de conèixer les seves característiques. Aquesta etapa és la vellesa.

Sovint es diu que s’envelleix com s’ha viscut, perquè la vellesa no apareix de copsinó que es tracta d’un procés, el procés d’envelliment, en el qual som agents actius. Hi ha una sèrie de canvis que són fàcilment observables, com ara els físics, i alguns aspectes socials, com l’arribada a la jubilació en el cas de les societats industrials, però hi ha certs aspectes que són més difícils de definir com a trets típics de la vellesa, ja que varien d’una persona o d’un grup a unaltre.
Fins fa poques dècades, el la societat occidental, envellir era un privilegi reservat a molt poques persones, en canvi ara s’ha convertit en una realitat quotidiana. Arribar als vuitanta anys és una cosa habitual. A l’Estat espanyol l’esperança de vida de la dona és de 83.4 anys i la de l’home 76.9, i s’estima que el 2050 el 30% de la població total tindrà més de 65 anys. Alguns autorscreuen que aquest fet, lluny de ser negatiu, és una oportunitat. La gran majoria de persones més grans de 65 anys tenen un bon estat de salut i això fa que constitueixin un grup actiu en la societat.
La vellesa és l’ultima etapa del cicle vital, és un fenomen natural marcat per una sèrie de factors biològics i també és un fenomen cultural, amb els elements propis de la cultura (conjunt detradicions (literàries, historicosocials i científiques) i de formes de vida (materials i espirituals) d’un poble, d’una societat o de tota la humanitat a què pertany el vell. Contràriament al que s’ha pensat fins fa pocs anys, en què era vista com una època de decadència, com un esdeveniment negatiu, viscut majoritàriament amb tristesa i desànim, es tracta d’un període dinàmic i llarg. Les persones que elviuen tenen l’oportunitat de treure’n un enriquiment perquè continuen sent capaces d’aprendre i implicar-se en ls activitats de la societat de què formen part.
Amb l’edat augmenta el risc de tenir malalties i incapacitats, i això fa que part de les persones grans no siguin autònomes ni productives.
A mesura que la població ha començat a envellir han sorgit diferents disciplines que investiguenla vellesa com un fet nou, ja que en cap altre moment de la història s’havia arribat a viure tants anys. Així, s’utilititzen els termes geriatria i gerontologia que es fa referènca als estudis sobre les persones velles.
La geriatria és la branca de la medicina que s’ocupa dels termes de la salut i de la cura de la gent gran; en canvi la gerontologia es defineix com l’estudi científic del procési dels problemes de l’envelliment. Se centra en els aspectes biològics, psicologics, i socials de l’envelliment normal.
Per acabar, el concepte de vellesa, és doncs, una construcció social i cultural, i com a tal varia al llarg de l’història. En la societat occidental s’ha volgut obviar aquesta etapa de la vida fent servir expressions i eufimismes per no haver d’utilitzar la paraula vellesa id’aquesta manera allunyar totes les característiques pejoratives que inclou (degeneració, mort, exclusió, inutilitat, etc). I així trobem que s’anomenta tercera edat, quarta edat, etc.
Arribar a gran significa haver fet una bona part del viatge de la vida, un viatge individual i col·lectiu en què s’han tancat moltes portes, però també se’n poden obrir, perquè no s’ha acabat i res impedeix...