Psicologia

1. La vida psíquica

La psicologia

És la disciplina especialitzada en el comportament humà, tant en el seu vessant intern (psiquisme) com en l’extern i observable (conducta). La psicologia ha estat present des de l’antiguitat en el panorama filosòfic. Pensem que qüestions com la percepció, la memòria, el pensament, la racionalitat, l’afectivitat. .. han estat objecte central de la reflexiófilosòfica. Ara bé, aquesta s’independitza i es constitueix com a ciència autònoma a partir del darrer terç del segle XIX. Des d’aleshores, el seu desenvolupament ha estat constant.

1.1. Naturalesa de la ment

Fa un moment dèiem que utilitzaríem el terme ment per a referir-nos a tots aquells fenòmens, processos i estats que considerem psíquics, com ara recordar que se’ns ha acabat la pasta dedents, tenir una idea fantàstica per fer un regal al nostre companyia o desitjar tenir temps lliure per llegir una novel·la.
També, a molts autors, identificar la ment amb els fenòmens psíquics (records, creences, desitjos, idees .. .) els deixa una mica insatisfets. Es resisteixen a acceptar que és únicament un conjunt de fenòmens mentals perquè això implicaria que quan no estem pensant en res,quan no tenim cap creença, cap desig, cap record ... aleshores, la ment desapareix. Per a aquests autors, la ment ha de ser quelcom que roman com el suport dels estats mentals i que es manté encara que aquests desapareguin; de manera similar a com l’aparell de televisió és el suport de pel·lícules, anuncis i documentals, i continua existint encara que l’apaguem i ens anem a dormir. La ment, pertant, seria una entitat que ens dóna continuïtat i identitat com a persones.
Hi ha altres autors, en canvi, que no veuen la necessitat de parlar de la ment com a quelcom diferent del conjunt dels fenòmens mentals. Si fos possible que en estat conscient no tingués lloc cap procés mental, i no estiguéssim imaginant, ni sentint, ni recordant... (cosa poc probable segons aquests autors), aleshores lament s’esvairia, desapareixeria, ja que no és res més que aquests fenòmens. A més, considerar la ment d’aquesta manera no comporta negar la identitat i continuïtat que tenim com a persones. Són, sobretot, els nostres records (un tipus de fenomen mental) el que ens permet de reconèixer-nos com a persones amb continuïtat i identitat en el temps.
Sigui com sigui, què diferencia aquests fenòmens(recordar, creure o desitjar) d’altres fenòmens com córrer o jugar a tennis? Vegem-ho.

La intencionalitat

És la propietat que tenen les nostres creences, records, desitjos ... de referir-se o de tendir a alguna cosa que els és diferent. Així, sempre són records, sentiments, desitjos d’alguna cosa. Per exemple, el record del meu amic, el desig de beure aigua o el sentiment de tristesa per uncomiat. No cal, evidentment, que aquest objecte tingui una existència real: puc estar pensant en un centaure o imaginant un viatge que mai no faré. EI cas, però, és que sempre tenen contingut, sempre es refereixen a alguna cosa: no puc estar pensant en no-res.
Aquest tret és diferenciador, ens permet de distingir els estats mentals d’altres tipus d’estats. A més, possibilita el coneixement de larealitat, ja que ens permet de representar-nos-la; és a dir, tenir intencionadament l’objecte virtualment en el nostre cap, sense tenir-lo físicament.

La intimitat

És la propietat que tenen els fenòmens mentals de ser inobservables per als altres; és a dir, directament accessibles per al subjecte que els té, però inaccessibles per als altres. Així, jo tinc un contacte directe i immediat amb elsmeus records, pors, sentiments o creences. En canvi, per als altres tot això roman amagat i ocult, només per mitjà de les nostres explicacions es poden fer una idea del que ens passa pel cap.
EI terme intencionalitat prové del llatí intendere, que significava ‘estar dirigit a’, ‘tendir cap a’. Per aquest motiu, es considera la propietat d’apuntar cap a alguna cosa diferent.
EI contingut dels...