L’EVOLUCIÓ DE L’EDUCACIÓ ESPECIAL

TEMA 1. L’EVOLUCIÓ DE L’EDUCACIÓ ESPECIAL A EUROPA EN LES ÚLTIMES DÈCADES:
DE LA INSTITUCIONALITZACIÓ I DEL MÈTODE CLÍNIC A LA NORMALITZACIÓ I AL MÈTODE
PEDAGÒGIC.

0. Introducció
1. Evolució de la E.E. en Europa des de la Institucionalització a la
Normalització
1.1 Prehistòria
1.2 Institucionalització
1.3 Normalització
1.3.1 Definició
1.3.2 Factors que la determinen
1.3.3Conseqüències
1.3.4 Etapa en Espanya

2. Del model clínic al model pedagògic
2.1 Model Mèdic
2.2 Model Psicològic
2.3 Model Educatiu

3. Canvis de concepte d’ E.E.
3.1 Definició
3.2 Metes de l’E.E.

4. Principis que regeixen la E.E.
4.1 Principi de Normalització
4.2 Principi d’integració
4.3 Principi d’Inclusió

5. Integració en els Països Europeus
6. Conclusió
7. Bibliografia

0.Introducció
En el desenvolupament d’aquest tema donarem una visió general de l’evolució de
l’E.E. al llarg del temps, tant a Espanya com en la resta d’Europa.
Encara que els motius d’aquesta evolució són diversos, l’eix vertebrador d’aquesta
evolució és el canvi de concepció que passa a veure la potencialitat de l’individu i no
només la seua incapacitat.
Així doncs, es passa d’una filosofiasegregadora a una integradora que comporta una
resposta educativa de major qualitat.
1. Evolució de la E.E. en Europa des de la Institucionalització a la
Normalització
Les diferents formes en les quals la societat a concebut els drets de les persones
“diferents”, ha anat produint canvis en la resposta a les seves necessitats que han
estat recollides en la legislació i la normativa. Segons RafaelBautista podem distingir 3
grans etapes: prehistòria, institucionalització i normalització.
1.1 Prehistòria
La prehistòria recull les primeres experiències respecte a l’E.E. En l’antiguitat, Grècia i
Roma, els individus amb anomalies o malformacions eren abandonats a la seua sort ja
que es considerava que aquestes malformacions eren causa de malediccions.
Al segle XVI tindran lloc les primeresexperiències educatives, de caràcter més
assistencial i centrades en els deficiències sensorials. A Espanya, el frare Ponce de
León (1509 -1584) va ensenyar a parlar i a escriure a persones amb sordesa
mitjançant signes (alfabet dactilològic i llenguatge oral). La seua metodologia es recull
en la seua obra “Doctrina para los mudos sordos”. Més tard, Juan Pablo Bonet
insisteix en aquestametodologia en la seua obra “Reducción de las letras y el arte de
enseñar a hablar a los mudos”.
A França (1755) es continua treballant en el camp dels deficients sensorials i
apareixen les primeres experiències educatives. L’Abat de l’Epeé va crear la primera
escola per a infants amb sordesa utilitzant llengua de signes en contraposició al
llenguatge oral. Després es va convertir en l’ InstitutNacional de Sords Muts.
El 1784 a París, Valentín Haüy crea la primera escola per a alumnat amb ceguesa on
assistirà Luis Braille creador del sistema de lectoescriptura per a cecs que porta el seu
nom.

2

1.2 Institucionalització
Els canvis d’actitud van portar a canvis d’atenció (mètodes de rehabilitació) i per tant, a
un canvi d’educació apareixent la branca de la E.E. Al segle XIXpodem dir que neix
l’E.E. i es produeix una institucionalització massiva amb caràcter purament
assistencial.
Amb l’arribada de l’educació obligatòria (1900), s’integra a tot l’alumnat a les aules
però ràpidament s’observa que no tots poden seguir el ritme de les classes, encara
que sí són capaços d’aprendre, per atendre’ls apareix la figura del mestre/a d’E.E.
Les institucions es caracteritzenper la seua ambigüitat, ja que eren beneficioses per a
la persona amb discapacitat perquè tenia una major atenció, però l’apartaven de la
societat que els considerava una amenaça i no reconeixia els seus drets ni
possibilitats.
L’existència de la institucionalització es justifica pels intents de trobar mètodes de
tractament; l’activitat incansable dels reformadors que impulsaven aquest...