Supoósit practic nee

Justificació:
Gerardo Echeita es Director del Departament de Psicologia evolutiva y de la educació en la facultat de formació del professorat de la Universitat Autònoma de Madrid. Segueix unes línees de investigació bassades en l’anàlisi i evolució de les polítiques educatives en el àmbit de la att a la diversitat, educació inclusiva i aprenentatge cooperatiu.
El títol que dona lloc aaquests llibre reflexa un dels reptes més importants de la educació actual en el qual l’autor intenta aportar reflexions, pistes i visions que permeten una aproximació plural i amplia a un tema tant complexa com el de la educació inclusiva. L’elecció d’aquests llibre també ha estat per el conegut to crític constructiu que l’autor ha manifestat en diferents articles, intervencions públiques,etc de lesinstitucions sobre els resultats obtinguts per les accions portades a terme en nom de la educació especial (NEE), i la seva evolució.

Desenvolupament temàtic
** En els primers capítols i en línea sobre els dictàmens de la Convenció de la ONU sobre els drets dels discapacitats , ens posa en contacte amb les dimensions de la “qualitat de vida” i a la seva millora de les persones amb algunadiscapacitat, les quals han de ser enfocament d’observacions i propostes. Reconeix que durant anys les concepcions no han estat correctes i defensa la idea de que les institucions educatives han de vetllar per la persona i posa l’alerta a considerar les barreres educatives (les més difícils de reconèixer per la seva falta de visibilitat > ) com una problema i limitació de les mateixes escoles i notant de l’alumne. Per adonar-nos d’aquests fets, l’autor far un recorregut en l’historia de les NEE (necessitats educatives especials).

Els antecedents han transcorregut a diferents velocitats arreu dels diferents continents. Ens podem ubicar pecx durant el govern Juarista amb la creació de l’escola nacional per sordmuts (1867) i més tard de l’escola nacional per cecs (1870) o a França, onPereira (promotor de l’educació sensorial) posa en marxa un nou mètode d’alfabetització de signes per a la comunicació de sordmuts “dactilologia” o ja en el XVIII sgl ,en el mateix país, es crea la primera escola pública per a la educació de sordmuts i posteriorment l’institut Nacional Poc a poc es van portant a terme accions per atendre les necessitats d’aprenentatge i entre 1935 / 1940 es vacomençar a institucionalitzar, i no va ser fins als anys seixanta, que el terme NEE va ser utilitzat a Europa després del seu èxit legislatiu a Amèrica del Nord. A Espanya es crea IMP (institut de metges pedagògics) i una mica més tard, en 1970 es crea la Direcció General de EE que ha evolucionat en el decret EDU/3233/2010 del 7 oct ,i finalment la LOGSE s’enfronta per a la seva resolució.Segons les puntualitzacions de E. Miquel i J,Aviñoa , la concepció fins al moment era que s’identificava un grup d’alumnes com a diferents de la majoria, tants sols aquests grup requeria “ajuda especial”, organitzats en grups homogenis i separats dels centres ordinaris segons les mateixes dificultats i problemes i els enrederaments absoluts d’aquests eren el resultat de les seves “deficiències” olimitacions personals, i eixís, una vegada un grup està definit com especial, la resta de la població escola es pot considerar “normal”. Aquesta perspectiva, tal i com senyala Echeita, no és malintencionada, encara que porta a les espatlles el fenomen “pigmalió invertit”, és a dir, baixes expectatives en el procés d’aprenentatge i que es tradueix en una limitació d’aquests, aïllament i a ladiscriminació final.

En el marc històric l’autor ressalta dos fites que han trencat amb aquesta concepció, l’informe (Warnock 1978) i la Conferència Mundial sobre les NEE accés i qualitat –pg37cap.1o – organitzades pel govern espanyol a Salamanca sota l’auspici de l’UNESCO 1994) i que en el 2006 la CRPD va renovar i actualitzar. Aquesta commemoració ha brindat a les diverses conductes educatives,...