Sócrates

SOCRATES I ELS SOFISTES. ELS SOFISTES.
(del grec, sofistés, savis, els que posseeixen el saber o estan dotats de riquesa espiritual) En la història de la filosofia, i a causa de la gran influència de Sòcrates, Plató i Aristòtil -que es van oposar a ells i els van acusar de ser portadors d’un fals saber-, el moviment dels sofistes s’ha entès generalment a partir d’una perspectiva despectiva Demanera molt esquemàtica es pot dir que, mentre els filòsofs presocràtics van orientar el seu pensament cap a l’especulació sobre la natura, els sofistes van obrir el camp de la filosofia als problemes antropològics, és a dir, la filosofia es va desplaçar de la physis al nomos, del cosmos a la polis. A mesura que es va anar reforçant la tradició democràtica i que les decisions que afectaven la poliso comunitat s’efectuaven col·lectivament, va anar adquirint cada cop més importància l’art de parlar bé en públic i d’argumentar convincentment. D’aquí la necessitat d’un ensenyament de la tècnica retòrica, i la conveniència d’investigar els fonaments del comportament col·lectiu: la moral i els costums. De fet seria un error pensar que els sofistes fundessin alguna espècie d’escola filosòfica, jaque la majoria d’ells, encara que hi ha notables excepcions, no estaven especialment interessats per qüestions filosòfiques, sinó que la seva ocupació fonamental era l’ensenyament de la retòrica i la preparació per a l’èxit social. Dins aquest moviment han de distingir-se aquells autors que realment han fet interessants aportacions a la història del pensament, d’aquells altres que només erenmestres de retòrica, és a dir, d’aquells individus que, al costat de la seva capacitat d’eloqüència, unien l’habilitat política i eren professionals del discurs i mestres que ensenyaven aquestes arts o exercien la defensa en els judicis a canvi d’una remuneració -fins i tot utilitzant per a això tots els recursos de la retòrica i arguments fal·laços encara que amb aparença d’estar ben construïts. Pelfet que molts d’aquests sofistes es preocupaven més d’aconseguir un triomf dialèctic i d’orientar més els seus ensenyaments cap a l’èxit que cap a la consecució d’una veritat (que, dau el seu escepticisme i relativisme, consideraven inabastable), i a causa de l’esmentada opinió de Sòcrates, Plató i Aristòtil, en la història de la filosofia, el terme sofista va adquirir progressivament

1

unaconnotació pejorativa, i el terme sofisma va acabar sent sinònim d’argument fal·laç i enganyador. Els dos màxims representants dels sofistes són: Protàgores i Gòrgies. Les característiques més importants deols sofistes són : 1r Un cert escepticisme tant religiós (que els condueix a l’agnosticisme o, en alguns, a l’ateisme) com filosòfic i gnoseològic.
•

•

•

•

•

2n La defensa d’unrelativisme cultural que posa en dubte l’existència de patrons absoluts de conducta i, en alguns casos, es qüestionen la moralitat de l’esclavitud. 3r Un relativisme i convencionalisme moral: a diferència dels fenòmens de la physis, la moral és fruit d’una mera convenció. A partir d’aquesta oposició entre natura i convenció social, alguns dels sofistes afirmen que l’única llei pròpiament natural ésla llei del més fort. 4t Un relativisme i convencionalisme polític: els fonaments de la polis i de la vida social no són naturals, sinó convencionals, sorgits d’un contracte social. 5è Un relativisme gnoseològic: reducció del coneixement a la opinió. Això els indueix a adoptar en molts casos una actitud antidogmàtica i a rebutjar la distinció entre essència i aparença: l’únic món real és elfenomènic. 6è La seva principal ocupació és l’ensenyament, que efectuen a canvi d’una remuneració, ja que consideren que aquesta tasca és pròpiament un treball i no sols una obligació moral (com concebia Sòcrates el seu ensenyament).

Malgrat les opinions negatives que ha suscitat aquest moviment, en general va ser un moviment fecund que va afrontar el pensament de la realitat específicament...